Per última vegada

Fa anys que la mítica Bodega Bohèmia va tancar les portes. Era un catau d'aquells canalla, transgressor i divertit. Del buit insubstituïble en va néixer un documental anomenat Yo soy así. Quan l'actriu Vanessa Van Durme va veure el film va patir tal impacte que va decidir fer un espectacle visurant la intimitat d'aquells éssers transvestits. Va lliurar la seva idea als directors Alain Platel i Frank Van Laecke, naixia Gardenia.

Essent així la nit de dimarts, a l'escenari del Teatre Municipal, se'ns donava la benvinguda al Gardenia, el vell i atrotinat cabaret que es disposava a tancar definitivament les portes; però abans del comiat una última representació a càrrec de les millors vedets, les més veteranes, les més transvestides, les més autèntiques. En peu, doncs, un minut de silenci...

En escena l'espai era emmarcat per unes plaques de fusta a terra que, inclinades, potenciaven vivament les imatges elevades dels actors, a les vores hi havia cadires retallant el quadre escènic, un micròfon al centre i al fons una gran tela agrisada. Llums potents i blanques enfocaven els cossos dels nou personatges que restaven drets, vestits elegantment, amb americanes i corbates. Vanessa s'apropava al micròfon i anunciava: avui oferim per última vegada aquestes criatures de somni! I tot seguit les presentava, una a una, dives i divines, en l'adéu definitiu, en l'última metamorfosi.

Gardenia és una obra estranya i complexa, no sembla basar-se en la ficció sinó en veritables estampes que mostren uns rostres singulars que arrosseguen cossos envellits i decadents, rostres i cossos que juguen a enganyar el temps en cada transformació, s'abillen i es posen coloret i rímel, però el que apareix és una veritat implacable, plena de sensacions rares que produeixen un sentiment de tristesa infinita. Tot això enfrontat a la ressaga d'un entorn alegre de cabaret i al voyeurisme dels espectadors, que ve representat per un dels personatges que contempla de continu i acaba transvestint-se irremeiablement; metàfora que provoca l'element essencial, el patètic, una emoció difícil de suportar, perquè és el reflex d'un mirall en extrem dolorós. Però els elements són múltiples: és, de fet, un espectacle purament visual i coreografiat, com una dansa exhibicionista lentíssima, passarel·la on la música pren una importància cabdal, un compost excèntric i popular que expressa molt bé l'atmosfera i el rerefons d'un cabaret de transsexuals. Estereotips, al cap i a la fi, que semblen mantenir-se gràcies a la ironia i un humor cru, gairebé inevitable, a cops dit amb paraules, però sovint molt visual. Potser hi hagi algun instant massa dilatat, la sensació de lentitud i d'una repetició bella i desesperant, com el mateix Bolero de Ravel, però el tractament de la temàtica és pura delicadesa i amor, i l'impacte és extremadament emocional. Un acaba per preguntar-se com sobreviure a la imatge inerme d'aquest record que retorna davant la buidor d'un present excepcionalment dolorós. A Gardenia, ben mirat, qui es transvesteix?

Ah! Una greu equivocació no subtitular l'espectacle!!!