Estètica de la infàmia

De vegades diuen alguns que la millor manera d'anar al teatre és fer-se acompanyar de Shakespeare. Sí, d'acord, Shakespeare, però quin? Tots pensem en alguna de les tragèdies o, a molt estirar, la veu dels sonets, però no en “Venus i Adonis” i “La violació de Lucrècia”, o sigui, mai en els extensos poemes narratius. Tampoc és el Shakespeare que prefereixo, i penso que si va fer-ne la composició cap el 1593 devia ésser per aprofitar el tancament dels teatres –el batiment de la pesta ja havia esllanguit quinze mil ànimes– i potser només per matar el tedi, qui sap, o bé per guanyar diners, assumpte que sempre el seduïa prou. No és el Shakespeare que prefereixo, deia, perquè l'estil del poema propendeix a un cert inflament líric, a la infatuació del llenguatge que sempre allunya un punt massa; però reconec que el poema compta amb el traç de l'obra mestra. No en va, a l'època, Edmund Spenser, que era el poeta més gran d'aleshores, va elogiar els versos qualificant William Shakespeare d'àliga.

El poema ens situa a Roma i aborda de fons la caiguda de la monarquia i l'adveniment de la república per la colèrica reacció que provoca un fet: Sext Tarquini, fill del rei, no pot estar-se de violar la bellíssima Lucrècia, esposa del seu amic Col·latí, aprofitant l'acolliment d'ella. I és que la bellesa original de la dona, aquella amb què la natura l'ha adornada, no té comparació; no hi ha res de més magnífic ni més excitant i embriagador. No devia sentir això Tarquini? Luxúria i penediment, venjança per la infàmia i una Lucrècia perduda en un mar de dubtes, sofrint la lluita entre cos i ànima, la culpabilitat per la seva bellesa o pensant en la incomprensible i violenta maldat del destí... Sens dubte escenificar un poema com aquest comporta una dificultat enorme, però la veritat és que el resultat sembla excel·lent. Hi juga a favor la intel·ligència i l'encert d'apostar per l'elegància i la senzillesa, una posada en escena que radia en la força del monòleg, en una llum essencial i en un espai sonor escàs però significatiu, capaç de reforçar i embolcallar explícitament la narrativitat.

El quadre estàtic dibuixa un gran cercle encatifat i lila que ho emmarca tot; dins, a la part dreta, una tauleta suporta la llum d'una petita làmpada, també un flascó d'aigua i un vas a mig omplir; al fons, la recambra, un altíssim rectangle de ferro, d'on pengen teles fines i robes caigudes que semblen configurar les cortines fictícies que amaguen l'estampa sacrílega del destí, el llit criminal. Llums zenitals i ombres llongues pinten de continu una atmosfera fosca amb retalls de llum que esbossen una cuidada estètica de la penombra, delicadesa que mida al detall allò que ensenya. Un pensa de seguida en l'estil, potser aquí més recarregat i sofisticat, més de disseny, d'un Peter Brook.

Núria Espert demostra, una vegada més, un fantàstic bagatge escènic, i que l'apel·latiu de gran dama del teatre no és va; la seva capacitat i generositat impressionen, tècnica i alè donen al monòleg gran vida i puntuals moments d'intensitat. La direcció de Miguel del Arco és intel·ligent, lluny de buscar l'emoció esquinçadora pregona la mesura i la contenció. Per a mi la fredor escènica hi juga a favor i un comprèn, perfectament, l'irritant i juganer recurs inicial.