Groc de mimosa, gris de mar

Un cop liquidats, o escampats, o tal vegada desintegrats a l'estratosfera els Premis Reus, la cronista tenia moltes ganes d'assistir a un lliurament de premis d'alguna cosa, del que fos, és igual, no importa què, atès que sembla que ja no hi haurà mai més un Pedrol Rius d'història, ni un Memorial Prous i Vila d'assaig i que estem pendents del Joaquim M. Bartrina de dramatúrgia, que segons les bases s'hauria ja d'haver fet públic, cosa que ningú encara no ha fet, però que convindria que aviat fes algú perquè seria una llàstima que aquest premi també es convertís en pols estel·lar. Amb un mono tremebund, doncs, i mirant i remenant el correu electrònic com una possessa, la cronista troba, eureka, la convocatòria de l'acte de lliurament del tercer concurs de relats breus d'escriptura femenina Antònia Abelló Filella. I escopetejada per la síndrome d'abstinència i per l'enlluernament que li ha provocat La sala llarga, la novel·la inèdita i ara recuperada d'Abelló Filella, dimecres es va plantar a la biblioteca central Xavier Amorós. Aquest no és un premi convocat per la regidoria de Cultura, sinó per la de Participació i Ciutadania, la que mana Pilar Pérez, una regidora que destaca sobretot perquè és l'artífex de dues originals barreges: la de colors del seu cabell i la de castellà i català que empra als seus discursos, un cupatge, l'idiomàtic, bastant imbevible (i del tot inintel·ligible), però que fa gràcia perquè es tracta d'ella, entranyable Pérez, que una altra ja fa temps que hauria d'estar sota la tutela de l'Anna Saperes, l'eficaç directora del Centre de Normalització Lingüística de Reus i àmplia comarca. Aquest premi, que està més a prop de la redacció escolar que del Sant Jordi de novel·la (dit això sense cap ànim d'ofendre sinó per situar el lector), es veu que any rere any té més participació, enguany 32 treballs, factor que la regidoria va atribuir al fet que «cada día lo hacemos mejor, que por eso som dones» (exemple de l'idiolecte jocós de la Pérez). Bé, doncs, una organització ben lligada, una presentació més que correcta de l'actriu Rut Enguita (que va llegir fragments de La sala llarga, novel·la que la cronista no es cansaria mai de recomanar-ne la lectura), un saxofonista solvent i un públic diferent d'aquell que et trobes als actes endogàmics de la cultura, ecs, i que em va recordar una mica els aforaments de la difunta Unió de Dones de Reus i Comarca però en modern, van proporcionar una vetllada sòbria i agradable, una mica tipus tupperware, que va arribar al clímax amb el lliurament de premis, i que van ser: tercer premi, dotat amb 200 euros, Mirando por mi ventana, de Montse Rubiales; segon premi, dotat amb 250 euros, Violeta, de Desiré Casimiro; i primer premi, dotat amb 300 euros, Groc de mimosa, gris de mar, de Pilar López. I aquí la cronista va quedar una mica parada en veure que aquesta López és la que feia de Pérez entre 1995 i 1999 (any amunt any avall), és a dir, era la regidora de Serveis Socials de llavors i tenia part de les competències que ara té la Pérez, que ja se sap que això del tripartit obliga a fer continus treballs de pretecnologia amb el repartiment de les tasques de govern. O sigui, que López portava els temes de la dona, com ara els porta Pérez. Arribats a aquest punt, la cronista va abandonar la biblioteca capficada en un altre pensament: quan Pilar Pérez ja tingui en dansa el nou casal de les dones que li estan construint a la Patacada, i que serà la màxima fita del seu mandat, es podria dedicar a escriure seguint l'exemple d'una de les seves antecessores. Tindria més temps per mirar per la finestra en una tarda violeta i contemplar la mimosa groga i el mar gris. Perquè la literatura és, entre altres moltes coses, moltíssimes, un refugi de les inclemències de la vida, tal com ens va demostrar Antònia Abelló Filella.