‘Sommelier' de silenci
Jorge Drexler presenta avui ‘Amar la trama' a l'Auditori de Girona. Aquest “mig jueu” diu que va sentir “una pena molt gran” passejant pel call gironí
Jorge Drexler va ser guardonat recentment amb l'Ordre d'Isabel la Catòlica per haver contribuït a l'apropament entre l'Uruguai i l'Estat espanyol. “Ja porto 15 anys vivint aquí i m'hi sento molt a gust. La meva dona i els meus dos fills són d'aquí i aquest és un país que estimo moltíssim i que conec molt millor que molts espanyols: les seves regions, les seves llengües, la seva gastronomia... A més, sempre he tingut una certa habilitat per connectar llocs, per crear ponts, i em sento orgullós que algú se n'hagi adonat i ho hagi reconegut amb aquesta distinció. Però, d'altra banda, és força paradoxal que un mig jueu com jo rebi un premi amb el nom d'Isabel la Catòlica, que va fer fora els jueus fa 500 anys. Va ser una tragèdia i una oportunitat perduda, perquè crec que, si no s'haguessin expulsat els jueus, aquest seria un país molt més obert. He visitat un parell de vegades el call de Girona i als seus carrers he sentit una pena molt gran. Puc entendre perfectament la gran tristesa que van sentir els jueus gironins expulsats després de viure centenars d'anys en una ciutat que sentien com a pròpia. El meu avi també va ser expulsat d'Alemanya i fins al final de la seva vida es va sentir molt alemany i em recriminava que jo no sabés parlar alemany”.
A part de ser una de les millors veus de la cançó en espanyol, Drexler és també un gran conversador, fins i tot en una entrevista telefònica per promocionar el concert que avui oferirà a l'Auditori de Girona (21h, 10, 20 i 28 euros) dins la gira de presentació del disc Amar la trama i, aquí, també formant part del festival Temporada Alta. Drexler ha actuat diverses vegades a Girona, però avui hi debutarà amb la seva banda actual: en total, vuit músics en escena, amb secció de vents i una gran diversitat d'instruments que inclouen el theremin, la marimba, la serra, l'ukelele i un xic d'electrònica.
L'escenari i el llit
Pregunta naïf: serà aquesta la seva banda definitiva? “En aquest moment, és la meva banda definitiva [riu]. Però el que puc dir amb la mà al cor és que és la millor banda que he tingut. Cal triar molt bé la gent que fiques a l'escenari amb tu, com la que fiques al llit. En tots dos casos, t'exposes a alguna cosa amb una altra persona”. Amb els mateixos músics va actuar aquest estiu al Festival Castell de Peralada. Avui variarà molt la trama respecte a aquell concert? “El repertori serà molt semblant, però canviarà la intenció. Tinc una banda molt flexible formada per uns músics molt dinàmics que s'adapten a totes les condicions acústiques. L'Auditori de Girona té una acústica molt bona i evidentment diferent a la d'un espai obert com Peralada, així que aquí el concert pot ser més subtil i més concentrat en els detalls. Durant la prova de so anirem restant amplificació i és possible que arribem al format que anomenem hiperacústic, amb tots els instruments sortint directament a l'aire i una mica d'amplificació per a la meva veu. Jo sóc molt gurmet amb el so. Sóc un sommelier de silenci: vaig provant silencis i toco molt a prop del silenci, que és la matèria amb la qual treballo. M'agrada molt el so que aconseguien Atahualpa Yupanqui o Dylan en els seixanta, pràcticament sense amplificació, però això també requereix una actitud molt més activa i atenta per part del públic”, diu Drexler, que va estrenar el plantejament hiperacústic en un concert al festival Acústica de Figueres.
Drexler i les arts
Fa poc es va inaugurar a la sala de les Drassanes de València l'exposició Al-mirarte todo se transforma, en què 96 artistes plàstics han creat obres a partir de la cançó Todo se transforma, de Drexler, una iniciativa que va impressionar el cantant. Després de fer aquesta tardor alguns concerts per Mèxic, Costa Rica, Colòmbia i Equador, Drexler té prevista una gira nord-americana per a l'any vinent, que passarà pel Carnegie Hall de Nova York. Per al 2011 també prepara una gira amb l'Orquestra Simfònica d'Euskadi, que inclourà alguns temes nous compostos conjuntament amb Fernando Velázquez, el compositor de la banda sonora de Lope, per a la qual Drexler ha escrit la cançó Que el soneto nos tome por sorpresa. L'any vinent, Drexler també debutarà com actor de cinema amb un paper protagonista (“Serà el primer i l'últim”, ironitza) en una pel·lícula de l'argentí Daniel Burman (El abrazo partido). I encara més: per al 2012, Drexler prepara la música d'un ballet per encàrrec de Julio Bocca, per al Ballet Nacional d'Uruguai. Molts fronts oberts. “Em sembla que ja només em queda provar amb la natació sincronitzada”, diu. I se'n riu. Però qui sap...