‘In persona'

Podem imaginar el Festival de Tardor Temporada Alta sense algun muntatge de Krystian Lupa? Penso que ja no. Per què? Perquè espectacles com ara Persona. Marilyn semblen comprometre d'alguna manera, en explorar el mateix abisme, la vida. I l‘abisme som nosaltres. Ignoro, malgrat es mostra, quin és el secret d'aquest meravellós artista de la imatge, d'aquest il·luminador d'interiors... però, sens dubte, alguna cosa té a veure amb nosaltres i l'íntima veritat.

1962. Marilyn ha fugit enmig d'un rodatge, fa dos dies que està desapareguda, refugiada en una vella nau industrial, un hangar convertit en estudi fotogràfic on Chaplin hi havia rodat alguna antiga pel·lícula. L'espai és gris i escrostonat, les portes metàl·liques i l'escala estan rovellades, quatre taules juntes formen un centre on Marilyn s'estira, una flassada i coixins, pengen uns quants vestits en una banda, cadires escampades, caixes, vasos i ampolles d'aiguardent anglès, al fons una bicicleta aturada i un telèfon omplint els racons, al davant, un focus de rodatge i una grua. Ressona de lluny un goteig constant i obsessiu. La impressionant pell blanca i rosada desborda els límits d'un tricot negre. Pensa en Gruixenka, la prostituta d'Els germans Karamàzov. Per fi ve Paula, dona del seu mestre Lee Strasberg, amb qui tenien el vell projecte de muntar el Dostoievski, assagen..., però es presenta André de Dienes, amb qui fa una última sessió de fotografies, pur erotisme i bellesa trista, també arriba un estrany, un vigilant a qui sedueix, i Ralf Greenson, el psiquiatra obsessionat que fracassa i qui, segons el director, porta Marilyn al suïcidi deixant-li unes pastilles. A la fi, en trànsit de mort, apareixen un munt de personatges en una mena de manicomi improvisat, parlen inintel·ligible i actuen rares escenes, és la ment de Marilyn representant-se, alhora que Paula la despulla, uns l'estiren damunt un llençol blanc, on de cop la brutalitat impactant d'unes flames monstruoses crema el cos immòbil d'aquella bella nina blanca.

Tot i que la posada en escena és naturalista, Lupa juga amb una doble veritat, hi ha l'externa i la psicològica, les quals es barregen contínuament reflectint la neurastènia vital de l'actriu. I el mateix passa amb la impressionant dramatúrgia, partint de la ficció hi ha una mescla d'elements històrics i biogràfics que conformen un tot d'una intensa i profunda cohesió intel·lectual. Lupa enfoca l'espectacle al centre de la ment de Marilyn imaginant una hipotètica espiritualitat que li dóna una nova, fràgil i poderosa personalitat. És com entrar en una casa enigmàtica on la veritat fictícia és més important que la històrica, perquè vivim de veres la lluminositat del seu interior. Lupa, un cop més, es reinventa revelant algunes troballes escèniques excepcionals. Les imatges projectades de Sandra Korzeniak al límit, desfeta i plorant després d'un assaig –que Lupa va gravar sense que ella ho sabés– confessant veure's incapaç de recrear l'ideal que el director li exigia, no només il·lustren el procés creatiu, sinó la imatge més pura i la mimesi més esgarrifosa mai traçades de Marilyn. Impressionants també Katarzyna Figura i Piotr Skiba. Sentida ovació del públic, commoció i llàgrimes en la companyia. Immemorial.