Amics eterns

L'amistat ho és tot. Depèn. Depèn del moment, les circumstàncies, la intensitat, la conjunció astral. Maria Goos, l'autora de Baraka, reuneix quatre vells amics en el pitjor moment de les seves vides. Una prova de foc per a uns llaços esfilagarsats, incapaços d'aguantar un contratemps. Però aquí estan, quatre homes estirant desesperats la seva pròpia desgràcia amb una corda a punt de trencar-se, aferrant-se a una amistat afeblida pel temps i els profunds canvis en les seves vides. La situació no pot ser pitjor, aguaitats per la traïció, l'oportunisme, la covardia, el desequilibri psíquic, les drogues, la solitud, la impotència. La tempesta perfecta per construir un drama.

Fins que esclata la tragèdia –que esclatarà–, Baraka és una corrosiva comèdia. Riallades sense compassió mentre es contempla com s'esfondra el món al voltant de quatre candidats al podi dels pitjors amics. Una obra que comença com un text adscrit a l'estil de Yasmina Resa –les primeres escenes tenen molt d'Art– i evoluciona cap a la desesperació d'Alan Pauls.

Al Goya es representa la versió dirigida per Javier Daulte amb el repartiment que ha fet dues temporades a Buenos Aires arrasant a taquilla. Aquí arriba molt feta. I aquest és potser el retret que se li pot fer a la funció: una interpretació passada de voltes, afectada, dirigida a generar moltes rialles i algun nus a la gola. Encara que Daulte ha vingut a Barcelona per reajustar el muntatge, els quatre actors (Darío Grandinetti, Juan Leyrado, Jorge Marrale i Vando Villamil, amb la col·laboració de Carla Pandolfi com a hilarant cos) es lliuren feliços a l'histrionisme, convençuts que amb el seu talent –que el tenen, encara que sigui intuït– tot els és perdonat.