Equilibri

Els precedents d'Egos Teatre (Ruddigore o la nissaga maleïda i En Joan sense por) projectaven grans expectatives sobre el seu següent treball, La casa sota la sorra, un encàrrec del TNC que va obtenir crítiques elogioses en la seva estrena a Barcelona i que ostenta cinc nominacions als premis Butaca. El muntatge, que s'ha pogut veure en alguns teatres de les comarques abans d'arribar a Girona per Temporada Alta (i que es podrà veure en d'altres teatres gironins després), les compleix, però amb alguna reserva. La casa sota la sorra s'inspira en el món literari de Joaquim Carbó, no segueix la trama de la novel·la homònima i situa l'acció en un plató cinematogràfic en què es roden les aventures de Pere Vidal, de manera que hi ha dos plans, el del film que es roda i el de la realitat. Sóc de l'opinió que la dramatúrgia de l'espectacle, eminentment juvenil i no gens infantil –extrem que hauria de quedar clar quan es fa la promoció–, és un pèl confusa, fins al punt que no es distingeixen els plans, perquè el registre no varia. En la funció de dilluns, el grup tampoc no va acabar de trobar el ritme adequat, potser perquè l'horari (16.30 h) tampoc no acompanyava.

La casa sota la sorra és un musical relativament poc musical, en el sentit que inclou més text del que és habitual i s'equilibren els llenguatges artístics, la qual cosa és positiu. Egos continua trencant la imatge carrinclona de la majoria de musicals que es feien fins ara en aquest país, incloent un estil d'humor propi, peculiar, que s'agraeix, tant en els textos com en les lletres de les cançons. Una ironia que fins i tot fa que se'n riguin d'ells mateixos, quan fan que un dels personatges, en un moment de l'obra, brami les frases: “Odio els musicals! Per què tot s'ha de dir cantant?!” Els referents cinematogràfics i televisius, nombrosos, estan al servei de la història en una peça en què el millor és la música, les cançons; el personatge de Felip Marlot interpretat per Albert Mora; la frescor, la veu i la bis còmica de Maria Santallusia i la polivalència de Toni Sans, excel·lent actor i còmic, expert ballarí de claqué i bon cantant, que interpreta Henry Balua, un sudanès que s'erigeix en defensor de la llengua, detectant les bertranades lingüístiques de Vidal i remarcant-les musicalment, amb l'ajuda de les tres hienes famolenques de la funció ( Santallusia, Lali Camps i Anna Alborch) i els seus plomalls quadribarrats.

Un bon espectacle, amb un ritme i per a un públic adequats.