Crítica
música
Els ‘tres concerts' de Chick Corea
Chick Corea va excel·lir en virtuosisme en el concert de divendres a l'Auditori de Girona. El pianista nord-americà va sortir sol a l'escenari, amb la seva “petita banda”: ell sol, el piano i tres micròfons enigmàtics, situats estratègicament per captar qualsevol so harmònic, dels dits o dels peus.
Va oferir un concert generós, complet, en tres tandes exquisides. I amb una mitja part, en la qual un afinador va posar a punt el piano per a una segona part càlida i una tercera, una jam session amb convidat.
Abans de l'intermedi, només hi havia il·luminació a l'escenari. Des de la represa i fins al final, ens vèiem les cares, com en una sala d'estar. La primera part la va dedicar als estàndards i va interpretar peces dels seus tres pianistes de jazz preferits, tot tres immensos: Thelonious Monk (1917– 1982), Bud Powell (1924–1966) i Bill Evans (1929– 1980). Destacaria la subtilesa de la versió deconstruïda del Round Midnight, la prova del nou, una de les peces més esperades en tot concert de jazz, especialment quan s'invoca el grandiós Thelonious Monk.
El públic, que ell va percebre “tranquil”, no es va animar fins al final: va interrompre poc, quasi ni en els moments. A la segona part, va fer dos concerts. Un de clàssic, en dues tandes. En la primera, va invocar el rus Alexander Scriabin (1872-1915), “autor d'una música personal, contemplativa i melòdica.” Corea va fer aflorar el seu virtuosisme d'intèrpret clàssic. Va estar brillant en els quatre preludis que va interpretar del rus. Va completar aquesta tanda amb cinc dels seus Children's Songs, molt eclèctics.
Quan, per fi, perduda la vergonya d'expressar emocions, el públic va esclatar d'emoció, el mestre del piano va anunciar una jam session amb el Niño Josele, virtuós de la guitarra flamenca. Nítid, elegant i modern. A Chick Corea, que sempre ha navegat bé en la fusió, va iniciar un diàleg molt potent amb el guitarrista andalús. Van improvisar al voltant d'un parell d'estàndards —My foolish heart i Beautiful Love—, però crec que el moment culminant del duel de virtuosos es va produir quan van arribar a Spain, estàndard modern de Corea, que va sonar diàfan, meravellós. I vet aquí haver intitulat l'espectacle Solo Piano. An evening of Improv, Standards & Originals.