Crítica
teatre
Contra l'hivern
Portaceli té el sol propòsit de fer de la peça una versió de mirada unívoca i reivindicativa
La sensació de l'espectacle és de fórmula repetida, de mancança, d'haver-ho vist ja
Heu sentit gelosia, si sou vius, l'heu patit en alguna ocasió, com la més viva constatació de l'irracional humà en expressar-se violentament, heu sofert el zel irreprimible i recelós per allò que, de fet, estimeu. Això és Conte d'hivern, però no només, on Shakespeare, el poeta més veraç de les coses com són, en una de les seves darreres peces del cavalleresc, va crear Leontes, un ésser paranoic i embogit per la despòtica malaltia de la gelosia sexual, i que representa, de fet, una versió encara més brutal i refinada de la follia assassina d'Otel·lo. I malgrat això, Conte d'hivern no deixa de ser una faula pastoral, una comèdia romàntica, una vella i divertida història per evocar prop de la llar de foc i per oblidar la tramuntana i el mal temps. Però la versió de Carme Portaceli sembla obviar això i alguna cosa més.
L'espai escènic fixa l'aire d'un despatx directiu d'una gran empresa: al mig, una llarguíssima taula de fusta travessa en diagonal el quadre despullat i negre, al volt algunes cadires buides, al damunt ampolles d'aigua de plàstic, restes de pizzes fredes i dossiers escampats. A la part esquerra seu un duet de saxo que empeny un so, de tant en tant, contundent. A dos metres d'alçada, setze aparells de televisió mostren la imatge d'una enorme indústria fumejant. Som a Sicília.
Carme Portaceli sembla tenir un sol propòsit, fer d'un poema il·limitat com aquest una versió de mirada unívoca i reivindicativa, esgrimint la lícita protesta contra el maltractament i l'abús de poder, una mirada esgaiada i de caire moralista. Visions com aquesta fan un Shakespeare més petit, menys interessant; en canvi, si llegiu l'obra hi trobareu una meravellosa comèdia grotesca, extravagant i dilatada, una mena de vagar fora límits, que s'escapa a qualsevol amidament i que per cada nova perspectiva en veureu aparèixer de noves i sorprenents. En l'espectacle, però, tot gira entorn de Leontes, i la lectura és aquesta: el tirà maltractador, dement per la gelosia, és un orangutan, i així, subratllant l'afer, veiem l'estereotip masculí exposat a una mirada ínfima. Si és un simi, quin interès té? On és el misogin nihilista que mostra la gelosia com a una tirania? La curiositat insaciable que es torna una obsessió del possible, el crit callat que anuncia el pensament brutal: “On no hi ha res tot és possible!”, on és aquest adorador del no-res? Però si és una de les més colpidores i profundes visions de la naturalesa masculina! Sorprèn encara més l'aniquilació del personatge que suposa l'antítesi a Leontes. On és Autòlic? El més simpàtic de tots els pillastres, aquest llarguíssim rater, estafador, cantor i venedor de balades picants, aquest jugador de daus i putero, que viu dels seus estafats, on? Però si té una personalitat vital i única, però si encarna la mateixa natura de l'art! Mireu, si Leontes representa la pal·lidesa i el tancament hivernal, Autòlic és la vitalitat pura, el canvi estival. Sense aquest contrast, on rau la suggestió, la possibilitat de fons?
És cert, potser un espera massa, però la sensació de l'espectacle és de fórmula repetida, de mancança, d'haver-ho vist ja, d'haver sentit la música tocada, i de patir un ritme ambivalent, amb estones de tedi cansí, d'uns actors sobrepassats, exceptuant l'Albert Pérez i David Bages; aquest, malgrat la gestualitat dislocada i la manca de matís en la simiesca neurosi, recull les mirades i les simpaties del públic, la resta recorda uns taps surant en una mar lassa i extensa.