l'entrevista
“Recordar i honrar les nostres arrels és necessari”
No va conèixer el seu avi, oi?
No. El vaig conèixer per les històries i anècdotes que contaven a casa els pares. Explicaven la història d'on veníem, d'on venia la família, el cognom, a què es dedicava l'avi, que era dibuixant i il·lustrador. El meu pare és argentí i va morir l'any 2000. Malgrat les anècdotes que contava el meu pare, els detalls, com ara que l'avi havia estat en un camp de concentració, no els sabíem. Eren coses que a casa no es parlaven. Crec que aquella enyorança que va tenir el meu avi Andrés per tornar, d'alguna manera me la va transmetre. Feia diversos anys que tenia la motivació interna de venir a conèixer la resta de la família.
Ja havia vingut a la Garriga?
Vaig venir l'any passat, el 2009, en el primer viatge. Aquestes ganes de venir, al llarg dels anys, les vaig concretar. Hi havia un contacte amb Núria Dameson, que era cosina del meu pare, que va mantenir molta correspondència amb la meva àvia. I és l'única dada que es va sostenir al llarg dels anys. Quan va morir el meu avi Andrés es va tallar la correspondència. Ara, amb internet, vam començar a buscar i vam renovar el contacte. El 2009 vaig conèixer en Joan Garriga. Tota l'estona s'acostava gent del poble explicant-me anècdotes del meu avi, tots el coneixien més que jo.
El va sorprendre aquest interès? Li van descobrir un avi més important del que creia?
En part sí. Un va coneixent, descobrint la seva feina, el que va significar la seva acció dins la comunitat i es va adonant de la importància que va tenir. Realment va ser una persona significativa. Tot això de la memòria, de recordar i honrar les nostres arrels, és comú a l'Argentina, on a poc a poc també va sorgint, és necessari. És com un camí cap a nosaltres mateixos. En aquest viatge, conèixer el meu avi, les arrels i la família també em permet conèixer-me a mi mateix, d'on vinc i qui sóc. Només fa 70 anys que la família és a l'Argentina, i tenir una projecció de molts més anys és important.
S'emporten sorpreses en analitzar tot el material per preparar l'exposició?
Un veia els quadres a casa i era una cosa quotidiana. Però després hi vas trobant la importància, sobretot de la sèrie de caricatures, que són les més rellevants. És el treball més creatiu que ell va fer. Per cartes i notes que vam trobar a casa, no va tornar a fer una altra exposició de caricatures a l'Argentina, però sempre en dibuixava alguna i la regalava a personatges coneguts, polítics, intel·lectuals o artistes de l'Argentina.
Anem tard en la recuperació de la memòria aquí? I a l'Argentina?
En les mateixes famílies hi havia el silenci. Si ha sorgit ara i no abans deu ser perquè el dolor era molt gran. Recuperar els testimonis, el material bibliogràfic, l'obra, el pensament i tenir-ho present i integrar-ho en la vida quotidiana em sembla molt bé. A l'Argentina la nostra història de dictadures no se sent. La dictadura va acabar el 1983. També hi ha un treball per a la memòria, però encara no parlar és present en moltes famílies. Falta un temps de maduració.
Hi ha alguna cosa que li hagi cridat l'atenció d'aquesta estada a Catalunya?
Em sento a casa. L'Argentina té 200 anys. Aquí, estar amb construccions que tenen més anys que el teu país és molt significatiu. Hi ha molta història i se sent. És una experiència que a l'Argentina no existeix. Caminar pel carrer Major de la Garriga, mirar l'església, anar al bosc del Malhivern o pujar a la Doma, recórrer aquests llocs (de la Garriga) que veia a les fotos, en el quadre que hi havia al menjador, és tota una experiència.
