Mixtura

Divendres al vespre, una llarga cua d'homínids sortia de les taquilles del Teatre de Salt, i és que alguns, a última hora, encara somiaven apropiar-se alguna entrada. Però, per què? Curiositat, potser? El cert és que la companyia xilena convidada generava interès i moltíssima expectació. Teatrocinema és un col·lectiu d'artistes de disciplines diverses que cerquen, a través de la imatge, la màxima pluralitat d'espectres fílmics i teatrals. La fusió dels llenguatges, cinematogràfic i escènic, sorprèn per una imatgeria visual bella i potent, però potser abalteix en la dilatada narració. Si en general els efectes especials aparten el públic de l'argument, en aquesta ocasió podríem dir que l'empara.

En asseure's el públic assumia una confusió evident, ja que l'escenari era ocupat, en la seva totalitat, per una enorme pantalla panoràmica de cinema. Érem al cinema o al teatre? De fet, al teatre, i aquest era l'interès i l'expectació de la fantasia. Apagats els llums, la primera mitja hora fascinava: una carretera voltada de paisatges desèrtics travessada per un vehicle blanc d'època i tres individus que es dirigien a una casa aïllada enmig del no res. Els actors de carn i ossos, com les seves veus, encetaven la intrigant estètica de còmic per introduir-nos en la història, una mena de thriller amb aires de western sobre la venjança, el perdó i la reconciliació. Si els espais naturals eren filmats, parts de l'atrezzo i alguns intèrprets eren presents damunt l'escenari, interactuant amb la naturalitat interpretativa de la ficció fílmica. La sensació era estranya i colpidora, reproduïa la impressió de tridimensionalitat, de volum i pes en actors i objectes, creant l'efecte doble i estrany d'il·lusió i realitat.

Però la història o la dramatúrgia, basada en la novel·la d'Alessandro Baricco Sin Sangre, no sembla a l'alçada dels sorprenents efectes estètics, i l'espectacle acaba llanguint en un tedi final gairebé insuportable. Hi sobra ben bé mitja hora. I és que la narració no sembla gran cosa: Manuel Roca i els seus dos fills viuen apartats en una vella granja. Un dia apareix un cotxe amb tres individus: Salinas, Gurre i Tito, tres sicaris. És evident que alguna terrible cosa ha de succeir, quelcom que canviarà la vida de tots i de forma irremeiable, especialment la de Nina, la filla petita, que amagada salva la vida de la forma més improbable, per ser, diguem-ne, el temible testimoni venjatiu del desenllaç. Els protagonistes són víctimes d'una guerra inacabable que desperta els instints més baixos. L'espiral d'odi comporta aquella terrible sentència bíblica d'ull per ull que condemna qui infligeix el dany i qui executa la venjança per igual. A Nina correspondrà optar per la manera de viure la resta dels seus dies, amb sang o sin sangre.

La direcció i els actors són magnífics, amb uns troncs de veus impressionants, si exceptuem la incomprensible gestualitat, dicció i artifici de Nina, que fa pensar en aquella feminal marciana de Mars Attacks, el seu afer, d'un automatisme entretallat i grotesc, se'm fa del tot incomprensible. Em quedo amb la brillant i sensacional atmosfera estètica.