Crítica
música
Blasfèmia
No hi ha lloc més encertat que el Teatre Municipal de Girona, amb les seves confortables butaquetes roges i vellutades, per injectar al personal una sobredosi d'irreverència. Alguns devien restar perplexos davant la brutal escomesa i, potser, haurien agraït un rètol de franca advertència a l'entrada que els avisés: “Si vostè té preceptes altament religiosos, si creu en la defensa dels animals, si s'escandalitza amb la humana prostitució, amb l'escatologia, si sent horror pels monstres o si és un amant de fàcil ofensa, ho deixi estar, no passi aquesta línia meravellosa”. Però aleshores tampoc hauria estat un dels afortunats en haver fet front al ritme deliciós d'aquest genial trio de l'horror The Tiger Lillies, ni a cap de les crues rareses de Freakshow.
En alçar-se el teló vèiem l'obscura disposició de diversos furgons fixats a la penombra, dispersos, alguns dels quals penjaven verticals, acolorits, amb un aspecte de fireta i joguina estranya, perversa; era la parada dels monstres a punt d'exhibir-se. Martyn Jacques, sota un bombí, posava una cara tacada de negre, vermell i blanc, un rostre de pallasso diabòlic semblant al d'un maníac macabre que, amb un caminar chaplinesc, dibuixava l'estampa de la pura excentricitat visual. L'enorme Adrian Huge estava assegut a la bateria i Adrian Stout, dret, premia un contrabaix. Tres clowns que s'inserien en l'extraordinària atmosfera gòtica, la brillant poètica de l'inframón i l'obscur.
Freakshow és un concert exhibicionista que basa la seva força en l'originalitat. La capacitat de The Tiger Lillies per saber mesclar, de manera única, un munt d'influències és enorme: folk agitanat, punk, rock gòtic, vodevil i especialment el cabaret berlinès, amb ecos de Weill i Brecht, i de l'immortal Mackie Messer; tots ells conformen l'estil increïble d'una música simplement deliciosa. Però aquesta delícia s'ha d'explicar: les cançons relaten les patètiques i brutals històries d'aquests fenòmens deformes, els freaks, humans de fira itinerant que viuen en un món particular, i que, per la seva irreverència blasfema, crueltat i depravació, ens captiven. Sense tabús els temes inclouen la bestialitat, la violació, l'assassinat, la prostitució, la deformitat..., però sempre amb una moral oculta que sembla mantenir una visió clara de la desigualtat en el món. I és que cada paraula i el so intemporal que produeixen els Tiger semblen buscar el límit de l'espectador, potser per veure quina capacitat té de condemnar-se.
La veu i l'expressivitat de Martyn Jacques mostren un geni vocal inaudit. Canta segons els distints àlter egos que representa, des d'una veu de falset de maníac fins a la més amenaçadora i greu, impressiona l'exquisida gamma vocal i la seva acolorida capacitat de matisos. Les seves balades de mort, revestint el delicat exercici poètic d'uns acròbates meravellosos, van proporcionar magnífiques commocions. En acabar, més de vint històries excel·lents, divertides, patètiques, esgarrifoses, una deliciosa i diabòlica depravació escènica. En fi, l'esperit d'una època: horror i poesia.