Amor i bogeria, dolor i mort

Poques versions de la Carmen de Mérimée resulten tan trasbalsadores, sorprenents i imaginatives com la que la companyia valenciana Bambalina Teatre Practicable va presentar a La Planeta el cap de setmana passat, en un esplèndid programa doble que també incloïa una altra joia visual, Quijote, que volta des de principis dels anys 90 i que ja es va poder veure aleshores a la sala gironina.

La revisió i adaptació al teatre d'objectes que fa Jaume Policarpo del clàssic de la gitana cigarrera, dona de bandera, esperit lliure, objecte de desig que du a la bogeria, a la perdició, a la violència i a la mort, està interpretada de manera brillant per David Durán, Merce Tienda i Josep Maria Zapater. El públic s'acara al principi amb una escenografia senzilla, una taula inclinada en forma de mitja lluna, diversos aplics fets amb llaunes que proporcionaran una il·luminació mesurada, tènue, però suficient, i una tela ocre, circular, estesa en primer terme i tacada de sang. Bambalina, tot resseguint la història ideada per Mérimée mostra totes les cares de Carmen, dona ardent, seductora, sense cap mena d'escrúpol moral, que provoca la gelosia de José Lizarrabengoa, sentiment que serà el catalitzador de l'acció dramàtica, tenyida d'un component masclista evident, com en l'original, i finalment causa de la tragèdia. La tècnica de la companyia valenciana és deliciosa, no utilitzen un idioma concret, emeten sons, onomatopeies, construeixen un metallenguatge –al Quijote ja ho feien– que recorda el gram'lo del mestre Dario Fo, a través dels quals reforcen el sentit d'allò que passa a escena, expressen els estats dels personatges, manipulats amb tal exactitud i delicadesa que en fan visible l'ànima. A tot això cal afegir-hi la creació en directe d'un espai musical amb referències evidents a l'òpera de Bizet, però també a allò flamenc, a més del joc interpretatiu que mantenen els actors i actrius, que aporten humor, ironia, que a vegades emeten judici sobre el que està passant, però també s'entreguen, i interpreten ells mateixos els personatges, intercanviant-se el protagonisme amb les titelles, aconseguint moments inoblidables que, potser muntats d'una altra manera –ninot amb ninot– no haguessin resultat tan potents, com ara l'escena de sexe entre Carmen i José, fent Merce Tienda el rol de la gitana, mostrant un bellíssim tors despullat. Aquesta es contraposa a l'altra escena carregada de sexe de la funció, però amb la voluntat evident de provocar el riure del públic, la de Carmen, titella, amb el seu rom, el bandoler borni García, una construcció que, en una picada d'ullet, és la rèplica exacta de l'Algarrobo. El penúltim acte de la funció és una divertida paròdia d'una cursa de braus, en què el picador Lucas ha estat ascendit a torero i que maleïda la gràcia que deu fer als protaurins, però que no resta gens d'emoció al tràgic desenllaç final, la mort de Carmen a les mans de José.

Carmen és més directe que Quijote, apel·la directament a les emocions. La història de l'ancià que perd l'enteniment per l'excés de lectura de novel·les de cavalleria, en mans de Bambalina es converteix en una altra joia visual. Quijote té un dimensió simbòlica i metafòrica que Bambalina concentra en diversos passatges de la novel·la; sintetitza fidelment l'esperit de l'obra ens escenes com la lluita contra els gegants/molins de vent, o una de les més sorprenents, el retaule de Maese Pedro, en què fan titelles dins les titelles. L'espectacle, d'estètica expressionista, aconsegueix submergir l'espectador en la melangia que desprèn la humanitat dels dos personatges protagonistes, especialment del Quixot, vençut per la realitat i pels seus propis dimonis. Queda clar: Bambalina és una companyia imprescindible.