“Make 'em laugh, make 'em laugh”

La reivindicació de la comèdia com a gènere, això és Ens hauríem d'haver quedat a casa, de la companyia Arcàdia, dirigida pel gironí Llàtzer Garcia, que també és autor del text. Reivindicar la comèdia com a espectacle que tingui com a finalitat entretenir, sense gaire més pretensions que fer-ho bé, evitant l'excés de tòpics i, si hi són, utilitzant-los amb seny, mostrant un bon domini del diàleg, que resulta àgil, amb un nombre considerable de rèpliques enginyoses, aplicant un humor intel·ligent, sense anar a buscar, sempre, la rialla fàcil. Perdó, he dit sense gaire més, quan hauria d'haver dit ni més ni menys, perquè això que aconsegueix Ens hauríem..., no és gens fàcil, i la demostració és que d'altres, amb més mitjans i renom, ja han dut el públic pel bulevard de l'avorriment en intentar-ho. Ens hauríem... no és un espectacle rodó, fins i tot estic d'acord amb el director en el fet que el final, amb un to més aviat naïf, gratuïtament banal, que no convenç, desdiu de la resta del muntatge, que es basa en una història en què el més inversemblant és el més real –efectivament, hi ha actrius que són incapaces de dir segons què per boca pròpia, que se senten violentes, i manipulen ninots per expressar allò que volen dir–, i el que semblaria més real és la ficció que enllaça escenes; en què la interpretació, en general, és bona, especialment les noies, que estan a un molt bon nivell. Per construir l'espectacle, Garcia manipula i concentra material viscut, de primera mà o per confidències de gent propera, amb un referent clar com és el cafè teatre Llantiol de Barcelona. Una companyia relativament jove, sense trajectòria, té una hora per preparar un espectacle i estrenar-lo en un teatret, recreat per una esplèndida escenografia de Ricard Prat i Coll. L'ambició és excessiva en tot, conceptualment i tècnicament, i tot els supera, incloses les circumstàncies. Tota l'estona la gran estrena de l'espectacle, aquell mateix dia, en un gran liceu de la ciutat, de la Clàudia Creus, triomfadora companya de promoció d'alguns d'ells, plana sobre l'ànim de la companyia que ha de posar en escena el pretensiós espectacle Totes les històries o el fracàs de l'home en deu escenes i un llarg epíleg. El caos és el missatger del fracàs, i a mesura que es fonen els focus, els quatre focus de què disposa el local, es fonen les possibilitats de dur l'obra a bon port. En el text reben, amb aparent suavitat però una mala llet vera, els directors i els intèrprets, i la competitivitat sense escrúpols en el món de les arts escèniques queda al descobert quan l'alegria envaeix el local en anunciar-se que s'ha suspès l'estrena de la Clàudia Creus perquè ha tingut un accident. La desgràcia de Creus és la sort d'una colla de fracassats, que se n'alegren de veres, i aquí pau i després glòria. No és tot tan inofensiu com pot semblar. “No hem de pensar, hem de fer coses divertides! El món ja és prou horrorós!”, etziben els personatges, en un espectacle en què hi ha homenatges a Charlot, Billy Wilder o Cantant sota la pluja. De fet, el leitmotiv de tot plegat és el Make 'em laugh (que seria ‘fes-los riure') que canta Donald O'Connor en el film, i que ressona al principi i al final d'aquest més que estimable espectacle.