El mar s'ho emporta tot

Quedarà per sempre gravada en la memòria dels qui vam ser dimarts al Teatre Municipal de Girona la potència narrativa i poètica de la posada en escena, les interpretacions i, sobretot, el text de Littoral, del dramaturg d'origen libanès Wajdi Mouawad. La història que explica és la de Wilfrid, un jove orfe de mare, desarrelat, perdut, al qual anuncien la mort del seu pare, Ismail, que no coneix, ja que el va abandonar en morir la mare en el part. En enfrontar-se a la mort del pare, Wilfrid, al llarg de tota la primera part, descobreix les seves arrels, els seus orígens. Recupera la seva pròpia història. A l'inici trobem Wilfrid entrevistant-se amb el jutge, que ha d'autoritzar la repatriació del cos de son pare al país natal d'aquest, on ha decidit donar-li sepultura. El jove no té resposta a la pregunta que li formula sa senyoria: “Qui és?” La seva identitat s'anirà construint a vista del públic, amb les cartes del pare adreçades al fill, escrites i mai enviades, com a fil conductor, mentre Mouawad, molt hàbilment, desplega una estructura dramàtica complexa però perfecta, en la qual l'espectador entra sense esforç. L'autor va superposant capes temporals, desdoblant el personatge protagonista en dos alter egos i fent intervenir, amb naturalitat, el pare i la mare morts, mostrant com es van conèixer en el país d'origen d'ell, la seva història d'amor, el paper fonamental del mar com a paisatge vital, el moment de la mort de la mare per donar pas a una nova vida, el dilema del seu pare a l'hora d'haver de decidir entre la vida de la dona o la del fill, ell, i les conseqüències devastadores d'aquell fet. Representa la família materna, que refusa sepultar les despulles del pare al panteó familiar, on hi ha les de la mare. Perquè per damunt de tot hi ha la necessitat de donar sepultura a les restes del seu progenitor per tal de continuar endavant, sense comptes pendents. L'humor, deliciós, hi és present, així com un joc intel·ligent amb les formes, trencant contínuament tota lògica espacial i temporal, però sense res gratuït, de manera que la història avança amb fluïdesa. Hi ha ressons de Shakespeare en la primera part, àgil, curulla de sentits, amb un llenguatge que té una gran influència de l'audiovisual.

La segona part, amb abundància de símbols i metàfores, més propera a la tragèdia grega, amb una dimensió poètica que brilla i s'eleva, transcorre al país d'origen del pare, devastat per la guerra. Wilfrid hi va per proporcionar-li sepultura digna, però els cementiris són plens, i inicia un periple en el qual se li afegiran Simone, Sabbé, Amé, Messi i Joséphine, a més dels dos fantasmes, el pare mort, de cos present i del cavaller Guiromelan, company imaginari, desdoblament del protagonista, suport imprescindible, i símbol de la seva manca de maduresa. Cada un dels membres que es va afegint al grup de manera gradual té la seva història d'horror, coneix la guerra, la seva vida ha quedat en suspens, marcada per uns fets terribles i traginant una càrrega insuportable, com Joséphine, que transporta les guies telefòniques de tot el país amb els noms dels vençuts i en preserva la memòria, “perquè no els despullin, els cremin o els llencin”. Tots junts es dirigeixen cap al mar, on amararan el cos d'Ismail, que no restarà a la deriva, perquè acabarà sent el guardià del ramat, de tots els noms de les guies, que li faran d'àncora. Perquè després de la vida, “dels amors i les penes, les alegries i els plors, les pèrdues i els crits, hi ha el litoral i el gran mar que s'ho emporta tot”.