De motos i truites

Alguns vàrem arribar al Teatre Municipal amb la closca xopada i polposa, ja que un regalim d'aigua sucumbia just abans d'iniciar l'espectacle concert dels darrers venedors de truites del festivalet. Potser és per això que l'Albert Pla duia entaforats els peus dins unes botes d'aigua, de les quals en sortien uns pantalonets de pijama marrons, i l'encaix seguia, tapant-li la resta del cos, amb una peça ratllada blanca; no res, una declaració de principis, suposo, d'aquest fantàstic personatge. Pascal Comelade, en canvi, de negre, més aviat intuïa que alguna cosa no quadraria, tampoc va dissimular gens la seva incomoditat entremig dels pianos, dos de joguina, on s'amagava. La resta de músics, Jordi Busquets, Ivan Telefúnkez i David Sáenz conformaven La Petita Orquestra Somiatruites. Ah! I no ens oblidem dels titelles de la factoria Farrés Brothers: DJ Crepúsculo i les siameses Superglue, o potser sí, millor que els oblidem!

Vàrem passar l'estona, força bé diria jo, això és cert, però també alguns van sortir amb la sensació que ens havien venut una mototruita com un piano. Que per què? Doncs perquè posar lletra a quatre composicions de Pascal Comelade i llavors fer un repàs –encadenant uns quants temes vells– als discs d'anys anteriors fins arribar al primer, té l'aire d'una mixtura i vagància recurrent més que d'un nou espectacle amb cara i ulls. Això no treu, naturalment, alguns instants esplèndids, com el bonic i fumejant inici en què, a les fosques, se sentien el piano i veu interpretant El quarto dels trastos, mentre un focus passejava la seva llum per un paupèrrim attrezzo: el cap d'un maniquí amb ulleres de sol, una ampolla de brandi, una guitarreta i un violinet de fira, el plàstic d'una sirena policial blava i, com no, els titelles. Albert Pla té l'encant del seductor escènic, el seu estil personalíssim i la seva incorrecció diverteixen a balquena, abans escandalitzaven, ara ja no. Parlant de moments, va complaure baixant de l'escenari, amb el tricorni enllumenat, interpretant Ciego del disc La diferencia, i també amb la delirant fantasia eròtica, dins un avió, en què sedueix l'Antònia Font. Destacaria que, per primera vegada, va commoure amb un parell de temes dramàtics dedicats als que ja no hi són, com també amb la colpidora i desvergonyida La nana de l'Antònio d'aquell irreverent i sorprenent primer disc Ho sento molt. D'altra banda, Pascal Comelade, semblava més un convidat de pedra que no part fonamental de l'espectacle, de manera que va decidir muntar-ne un de propi sulfurant-se amb el tècnic de so, rebotant alguna partitura i desapareixent un parell de cops de l'escenari. L'escassa hora i mitja de concert, amb bisos inclosos, i el desgavell musical generalitzat van fer somiar truites a un públic, majoritàriament jove, que va xalar de veritat. Per mi: més Pascal Comelade i menys sofregit de tomàquet. Ja ho deia Josep Pla: de tomata, en els precuinats, només una llàgrima!