Decorats mentals

És evident. Ja no som davant l'Atom Egoyan d'El liquidador o Exótica, ni el d'El dolç avenir, aquell cineasta de gran complexitat expositiva, capaç de rebuscar les emocions més amagades amb imatges alhora transparents i laberíntiques. Des de ja fa uns anys, com a mínim des d'Ararat, Egoyan s'ha volgut apropar a un cinema més convencional, però sense perdre la seva identitat. I això és tan difícil que des d'aleshores ha caigut del panteó dels més admirats i ha passat a engrossir les files dels dimissionaris, aquells que van començar molt forts per després anar cedint a les exigències de la indústria. Si veiem Chloe, però, traurem fàcilment la conclusió que no és exactament això el que passa. És cert que compta amb estrelles com Liam Neeson o Julianne Moore –ambdós excel·lents–, que el look és més accessible i que pretén ser un melodrama amorós, fins i tot de prestigi, d'una gran elegància formal que de vegades amaga un cert buit de continguts. No obstant això, el resultat no és cap ximpleria, i fins i tot es podria dir que aquest nou Egoyan ha guanyat en força narrativa allò que ha perdut en suggestió.

Sigui com sigui, la història de la dona que sospita de la infidelitat del seu marit i contracta una prostituta per tal de provar-lo, acaba establint ponts entre la imatge de la realitat i les nostres fantasies, de manera que el resultat passa per moments fascinants. Com es pot visualitzar el somni o la sospita? Com deixar veure l'escenografia del pensament, d'allò que creiem que ha passat o està passant? Són temes molt propers a l'Egoyan de sempre, que ara ens fa arribar en forma d'intriga amorosa, potser una mica forçada, però també inquietant.