Un mag dels mots

Benvinguts de nou, verbívors, a l'univers de la ludolingüística, al país de l'enginy verbal que fa deu anys Màrius Serra va batejar com a Verbàlia. En aquest “estat mental”, com ell el defineix, el lector hi trobarà tot allò que té a veure amb els jocs de paraules, amb definicions, exemples, història i mirades a diferents llengües (català, espanyol, anglès, italià i francès). Verbàlia 2.0 (Empúries) és “un GPS nou per circular pel mateix país dels verbívors que es va constituir l'any 2000, corregit, augmentat i actualitzat”, assenyala l'escriptor. Un dels objectius del volum (de més de 600 planes) és inventariar els jocs de paraules coneguts. Així, Serra ofereix un assaig inicial sobre l'enginy verbal, i una antologia en què detalla –començant per l'inevitable anagrama– figures com ara el bifront, el palíndrom, el contrapet, l'acròstic, el sesquipedalisme, etc. N'hi ha un de nou respecte a la primera obra, l'homeotelèuton, terme referit a un text amb molts elements amb terminació repetida, com ara: “Quina esgarrifança començar la dansa sense confiança...”. Serra calcula que hi ha unes 150 planes totalment noves, i capítols sencers fets de cap i de nou, com el dedicat als mots encreuats. Entre altres coses, hi subratlla que els mots encreuats més antics publicats a l'Estat espanyol van ser en català, el 25 de juliol del 1925, al suplement infantil Virolet de la revista En Patufet. Com fa deu anys, Serra proposa ara un nou enigma als lectors, que hauran de trobar tres versos a partir de vint bitllets. “És l'enigma més difícil que he fet mai!”, afirma.

“M'agrada presentar-me com a incitador”, confessa l'autor en referència al seu convit a jugar amb el llenguatge. L'era digital li ha facilitat un feedback més horitzontal amb els lectors i aficionats, les aportacions dels quals s'incorporen en aquest llibre. L'any 1989 Serra va publicar el seu primer article setmanal d'enigmística al suplement cultural de l'Avui, on encara col·labora, i manté contacte diari amb el lector tant al portal verbalia.com com en els mots encreuats de La Vanguardia. En aquest llibre, l'escriptor reivindica el joc verbal com a “base de la creativitat”, malgrat que sovint aquest component lúdic cau en el descrèdit, i per això proposa exemples que tant provenen “d'una conversa de bar, de la publicitat televisiva o de la poesia barroca”. I defensa la validesa del català en els jocs verbals. “No té dèficits, però sí que hi va haver moltes prevencions durant el segle XX per raons òbvies. No és una llengua eixuta i té un joc homofònic molt ric, més que el castellà”.