Història d'un tirà

Segona apa­rició de Ricard III, rei d'Angla­terra, abans duc de Glou­ces­ter, després que Angélica Lid­dell oferís a La Pla­neta l'escrui­xi­dora i magnífica El año de Ricardo, una intensa, reve­la­dora i crua reflexió sobre el poder, que tenia com a base la peça escrita per William Shakes­pe­are. O més que la peça, el per­so­natge ideat pel bard i ins­pi­rat en la figura històrica. En aquesta ocasió han estat Edward Hall i la seva esplèndida com­pa­nyia de come­di­ants, els Pro­pe­ller, els qui han ofert la seva versió d'un dels millors i més fas­ci­nants tex­tos del bard, en la seva ter­cera inter­venció –tant de bo que en gau­dim de força més– en el fes­ti­val.

Tor­nant a Ric­hard III. Heus aquí que l'esce­nari del Tea­tre Muni­ci­pal es con­ver­teix en un enorme escor­xa­dor; llum freda, més aviat gèlida, cor­ti­nes ela­bo­ra­des amb làmines de plàstic, al fons una cam­bra que serà la dels hor­rors i una munió d'inqui­e­tants i amenaçadors per­so­nat­ges ves­tits amb bates blan­ques i màsca­res que els cobrei­xen la cara i tot just els dei­xen res­pi­rar i veure-hi. Es con­ver­tei­xen indis­tin­ta­ment en sequaços de Ricard i en el poble, a més d'aban­do­nar aquest rol quan convé per fer alguns dels múlti­ples per­so­nat­ges que irrom­pen a escena en aquesta com­plexa peça. Ricard III és el dar­rer rei de la casa de York i la seva mort a la bata­lla de Bosworth, que va posar fi a les guer­res de les Roses, va supo­sar l'adve­ni­ment al poder dels Tudor. L'obra de Shakes­pe­are dra­ma­titza aquests fets històrics i Ric­hard III és la cul­mi­nació d'aquesta tasca, posant el focus en el per­so­natge de Ricard de Glou­ces­ter, en el qual per­so­na­litza la hipo­cre­sia, la doble moral i la manca d'escrúpols en el món de la política i en l'exer­cici tirànic del poder. Shakes­pe­are, sense cap base històrica, va ima­gi­nar un per­so­natge en què la defor­mi­tat psíquica es pro­jecta en l'aspecte físic, de manera que ens pre­senta un esguer­rat, man­cat d'una mà i gepe­rut, però amb una suprema capa­ci­tat de con­vicció, una intel·ligència més que nota­ble i una immensa habi­li­tat per mani­pu­lar a tot­hom a pler. Con­xorxa rere con­xorxa, s'ho fa venir bé per eli­mi­nar qual­se­vol obs­ta­cle que s'inter­posa entre ell i el tron. Edward Hall, que poten­cia l'humor i la iro­nia sub­ja­cent al text, aposta per un Ricard molt des­a­fi­ant, n'accen­tua la manca d'escrúpols, el cinisme, si això és pos­si­ble, amb ganyo­tes de cara al públic i ges­tos extre­ma­ment des­a­gra­da­bles, com tre­pit­jar lite­ral­ment o cla­var cos­ses als cadàvers, ja embos­sats, de les seves vícti­mes. Això poten­cia aquesta ves­sant san­guinària, man­cada d'escrúpol, del per­so­natge, però li resta empa­tia amb el públic, rebaixa un punt la fas­ci­nació que l'espec­ta­dor sent pel per­so­natge. Fas­ci­nació que, per cert, sí que es crea con­tra­po­sant la música –peces polifòniques i cançons popu­lars, fins i tot rape­jant el text–, que inter­pre­ten a cap­pe­lla els actors matei­xos, a la violència extrema que es viu a l'esce­nari, amb deca­pi­ta­ci­ons i evis­ce­ra­ci­ons de viu en viu, entre d'altres tècni­ques no menys san­guinàries. Impos­si­ble no evo­car La taronja mecànica, de Kubrick. Tots els intèrprets estan esplèndids, amb unes veus por­ten­to­ses (Tony Bell, com a reina Mar­ga­ret o rape­jant el text, està immens) que superen el pro­ble­mes acústics que pre­senta el Muni­ci­pal amb una pro­jecció impe­ca­ble; la il·lumi­nació, l'esce­no­gra­fia i la cre­ació d'un espai sonor sub­til però efec­tiu, afa­vo­rei­xen els propòsits d'una direcció que rat­lla la per­fecció, i així ho va reconèixer el públic amb una calo­rosa ovació. Una altra joia al sarró de Tem­po­rada Alta.