La solitud del darrer maqui
Lluís Galter estrena ‘Caracremada', un film presentat a Venècia i Sant Sebastià, i seleccionat per nou festivals més
“He volgut parlar d'un personatge poc conegut, que encarna l'essència
dels maquis”
“Fer aquesta pel·lícula ha estat com tirar a terra una torre d'alta tensió”. El cineasta Lluís Galter (Figueres, 1983) compara així el procés de producció del seu primer llargmetratge, Caracremada, que arriba avui als cinemes després d'un espectacular periple per diversos festivals, tenint en compte que és una opera prima de baix pressupost: va passar per la Mostra de Venècia, Sant Sebastià i quatre certàmens més (l'Inquiet de València el va distingir com a millor llargmetratge de ficció), i en té cinc en agenda (a Munic, Göteborg, Praga i Corea del Sud).
La història que l'ha portat a voltar per mig món
és una aproximació als darrers dotze anys de la biografia de l'últim maqui català, l'anarcosindicalista de la CNT Ramon Vila Capdevila. Conegut com a Passos Llargs i Caracremada, entre altres sobrenoms, Vila va continuar en solitari la seva lluita contra el franquisme des del 1951, quan la CNT va ordenar la fi de les accions armades contra el règim, fins a l'agost del 1963, quan va ser mort a trets per la Guàrdia Civil a Castellnou de Bages.
“M'identifico amb ell; si no fos així, no m'hauria interessat fer aquesta pel·lícula. Però és una identificació des de sota, des de l'admiració a algú a qui no em puc acostar”, explica Lluís Galter en un bar del Paral·lel, a Barcelona, just quan acaba d'arribar del Festival de Tessalònica.
Una de les activitats a què es va dedicar va ser a atemptar contra torres de línies d'alta tensió. El punt de partida de Caracremada és “la imatge i el so d'ell sol al bosc, serrant una torre”. A partir d'aquí van sorgir la resta d'imatges i sons d'una pel·lícula gairebé sense diàlegs, que s'interessa per detalls que prenen un significat simbòlic. “La primera imatge t'ajuda a trobar una coherència en el fons i la forma, determina com seran les altres imatges i el fet que hi hagi pocs diàlegs”. No ha pretès “aprofundir en la psicologia del personatge”, sinó “fer una aproximació més simbòlica” a un home que va exercir “una resistència precària, gairebé transformada en treball quotidià, en l'ofici d'un home pobre”. L'actor Lluís Soler interpreta el protagonista, malgrat la intenció inicial de treballar amb actors no professionals. “El motiu és tan senzill com que em va venir al cap i em va semblar el més adequat; era absurd imposar-me restriccions”, afirma Galter.
Ofici filosòfic
Lluís Galter també defineix la lluita de Passos Llargs com “un ofici quasi filosòfic, en el sentit de Camus”, amb “una relació d'hostilitat entre l'individu i el món, que és un lloc sense sentit amb el qual no et pots reconciliar, amb el qual mantens una tensió constant”.
La pel·lícula forma part de l'onada de films, llibres
i altres iniciatives sobre
la Guerra Civil i la postguerra, però Galter no es considera un capdavanter de la recuperació de la memòria històrica. “El meu objectiu no és explicar la història –hi afegeix–, que és feina dels historiadors, sinó aportar un granet de sorra parlant d'un personatge que no és gaire
conegut. Caracremada encarna l'essència del que eren els maquis”.