Crítica
teatre
‘My way'
Encara desconcertat amb Celebració, que sembla, vist el que hem vist, un exercici teatral de cinisme. Com a espectador em volten pel cap algunes preguntes: Això que hem sofert és un Harold Pinter? Qui dirigia, Lluís Pasqual o Sergi Belbel? Potser rodaven una comedieta de serial d'embriacs? És aquesta la carta de presentació de la futura direcció del Lliure? Que s'han fusionat amb el TNC?... Tinc la impressió que hem arribat al punt d'una doble moral en què ja no sabem distingir entre la veritat i l'error. I Celebració és un error. Res no hi funciona. Tot hi és fals, depassat. Malgrat ser una obra menor de Pinter aquest no sembla el problema, sinó més aviat la manera, el to, la vergonyant forma d'encarar-lo per convertir en pura convenció la comèdia pinteriana. La sàtira és una lliçó, la paròdia, pel que fa al cas, un joc rutinari i artificial. El pitjor de la pallassada escènica és la sensació que produeix a l'espectador, la percepció de menystenir-lo, de tractar-lo d'incapaç. Es fa molt difícil assumir la versió catalanitzada del text que grinyola per totes bandes i supura un provincianisme d'upa. Podeu imaginar-vos, suposem, canviar Elsinor en el Hamlet de Shakespeare per, posem-hi, Lloret de Mar? Bé, doncs ja teniu el to de la cosa perpetrada.
Celebració és una festa d'aniversari d'una parella que convida els seus germans, que també són parella, tots cunyats, doncs, a sopar al restaurant amb més estil de la ciutat, al costat de Covent Garden, naturalment el més car. En un altre pla, una altra parella fent un àpat. La posada en escena s'envolta de públic a tres bandes, dibuixant una mena de peixera-ascensor quadrada, un doble espai central, amb una taula i cadires, que molt lentament va virant i que puja i baixa a ritme d'eixordadors estralls sonors, de manera que anem veient els personatges des de tots els angles possibles. Al fons, pintades a la paret, les boniques constel·lacions infantils de Miró, una doble escala que s'enfila, i un passadís amb portes laterals. Llums clars, tons esblaimats i el blanc asèptic de la rica pulcritud.
Si alguna cosa té Pinter és mala llet i una àcida mirada al món dels rics, com és el cas d'aquesta Celebració, però encara més la capacitat de parlar de coses que, de fet, no s'estan dient i que en aquesta ocasió, per l'absoluta vulgarització de la mirada, queden anihilades. Les situacions que composa solen girar a l'entorn de les relacions de poder i els corresponents mecanismes de subjugació i submissió, sexe i diners. En el món de l'aparença, Pinter utilitza una meravellosa i al·lusiva sobrietat, llenguatge en el qual tenen gran importància les frases fetes, els tòpics i els clixés, tot per reforçar la comicitat d'una impotència, la de voler controlar les pròpies circumstàncies. Els retrats descarnats d'aquests éssers esdevenen la pura imatge de l'home d'èxit i el seu aire tragicòmic. Però no hem vist això. Hem vist uns tipus fent de borratxos, de principi a fi, que semblaven menors d'edat. Ara no recordo ben bé si la veu de My way que sonava altíssima enmig de la claca final era la de Sinatra o la de Lluís Pasqual.