La comedianta

Han passat més de dos mesos, octubre i novembre han quedat enrere, i el Festival de Teatre Temporada Alta acaba amb la seva folla rotació vertiginosa i amb una gran assistència de públic. De tot el que hem vist, algunes coses les retindrem llarg temps, d'altres passaran avall inexorablement, mantindrem, però, la generositat d'alguns impactes visuals meravellosos i esperarem, justament, un any més, un altre octubre per reviscolar, de nou, amb el vintè aniversari d'aquest fabulós projecte teatral que, per excel·lència és un etern recomençament. Si és que hi som, és clar, donat que en aquest món això del viure va a estones...

Però dissabte, lamentablement, em sentia una mica com aquell pobre foll que delira i no sap si el que veu ho veu, perquè el cromo presentat al Teatre Municipal de Girona a darrera hora i que portava per oblit Lola, la comedianta no era precisament un trànsit del misteri cap a la matèria escènica. I és que l'acte era un Lorca esbossat, tan petit i primigeni que calia farcir-lo gairebé per complet. Jordi Prat i Coll va presentar una mena de ball disfressat, un aiguabarreig de recursos escènics i estilístics que no entraven ni amb calçador, un cosit de parracs on les costures, per elles mateixes, ja formaven tres induments a part: el dels actors, el musical i el coreogràfic. En paraules seves, ens dóna la benvinguda a una nit de Sant Joan (?), una nit de discoteca boja (?) i una calorosa nit d'estiu amb totes les conseqüències (?), on el divertiment inicial es tenyirà de colors foscos i d'instants sincers. Tant de bo! Perquè res d'això es va poder veure, sinó més aviat un trígon forçat i embegut de musiqueta, flamenquito, que interpretava un matrimoni format per una actriu i un poeta que, per plaer, es distreien burlant-se d'una pell melancòlica i romàntica de marquès tronat. Partint del trillat doble joc escènic del teatre dins el teatre, la broma esdevé una vasta i autèntica desllorigada.

Destaquen els bailaores, mostrant unes entretingudes i enjogassades coreografies, que varen distreure bonament el públic, sens dubte el millor de la nit, juntament, potser, amb la forçada vivacitat d'un Xavier Ripoll amb prou capacitat per riure's d'un mateix. En fi, hi ha idees equivocades, errors de concepció, malgrat les sentimentals i bones intencions que s'hi puguin vessar, però el fet és que... bé, anava a dir que potser és una obra extravagant, però em sembla que el terme just, havent-la vist, és dir que és flegmàtica i patètica.