Passar la ratlla

Entre el gener i el febrer de 1939, unes 460.000 persones van travessar la frontera buscant refugi a França. Hi havia civils, soldats, polítics, metges, escriptors, pintors, sindicalistes, gent corrent, famílies senceres, nens i vells, tots igualats sota la ventada glacial que assotava el cim del coll del Pertús o d'Ares mentre esperaven a ser distribuïts pels gendarmes, desbordats per aquell formiguer d'humanitat que havia anat estimbant cotxes i camions que ja no servien pels barrancs, que havia hagut d'abandonar maletes i familiars moribunds pel camí, que havia sofert l'indigne bombardeig de l'aviació italiana i alemanya, que havia confiat tant en la salvació que n'hi havia que venien per la muntanya sense abric o amb sabates de taló. Alguns d'aquests homes i dones, molts d'ells encara molt joves, van escriure ja aleshores uns textos que servissin de memòria d'aquell èxode desesperat, encara que la majoria no veurien la llum fins molts anys més tard; d'altres tardarien més temps a donar forma a aquell record de la fam i el fred, en memòries o ficcions autobiogràfiques.

Maria Campillo, professora de la Universitat Autònoma de Barcelona i especialista en la literatura de l'exili, ha recopilat 41 d'aquests testimonis al volum Allez! Allez! Escrits del pas de frontera, 1939 (L'Avenç), un llibre que podria semblar una col·lecció de fragments més o menys coneguts si no fos que, entre tots, des de les cartes d'un patriarca de les lletres com Carles Riba fins als reports d'escriptors soldats com ho eren llavors Pere Calders o Vicenç Riera Llorca, componen una de les imatges més vives, més humanes i intenses, del que va significar l'exili republicà de 1939. “Passar la ratlla”, conquerir l'espai simbòlic de la llibertat que representava França, allà on hi havia el pa blanc enfront del crostó negre de la guerra, va convertir-se en la fixació de tots ells, abans de descobrir que a l'altra banda d'aquella línia imaginària hi havia sobretot desdeny i desconfiança, i uns camps de confinament on retrunyia l'imperiós “allez! allez!” dels guardes senegalesos, que els primers fugitius, aferrats encara a l'esperança d'una fraternitat europea, van interpretar com un jocós “olé! olé!”, com recorda el pintor i gravador Jaume Pla. Un cop passada la frontera, els destins es bifurcarien, però a l'arribada, tots sabien que eren, sense distinció, part d'aquella població de perdedors que marxaven amb la desconcertant sensació que estaven expiant alguna obscura culpa, com explica el periodista i polític montblanquí Josep M. Poblet.

D'entre la quarantena de textos seleccionats, n'hi ha de ja clàssics, com els d'Antoni Rovira i Virgili, Xavier Benguerel, Teresa Pàmies o Avel·lí Artís-Gener, però també de descoberts fa relativament poc, com els de Carles Fontserè, Sebastià Gasch, Agustí Centelles o Montserrat Julió, i alguns de poc difosos, com els d'Otília Castellví o Edmon Vallès, o fins i tot inèdits, com els que es reprodueixen de Calders i Francesc Trabal. Maria Campillo s'admira en el pròleg de la coherència del mosaic que dibuixen una tal diversitat de testimonis entestats a compartir “l'exactitud d'alguns detalls”. És així com ressonen d'un text a l'altre les al·lusions al fred inclement, a l'amuntegament angoixant i caòtic dels fugitius a Girona, als bombardejos sobre Figueres, a la venda precipitada de joies a canvi d'uns quants francs, als saquejos de les maletes abandonades en ple ascens de la muntanya, a la inacabable espera a la intempèrie per passar a l'altra banda de la ratlla, a la visió nevada del Canigó, a la indignació i la ràbia, més sovint del que sembla, d'haver estat arrencats de tota vida coneguda. “Si tinguéssim el conformisme dels animals, seríem com ells. Nosaltres som molt pitjor: som bèsties tristes”, escriu Lluís Ferran de Pol a les seves memòries, evocant la impressió de veure l'esperança de salvació a l'altra banda de la frontera crucificada entre el filferro de Sant Cebrià.