Il·lustracions per a un conte

Fins fa molt poc, Bent Hamer era considerat una de les grans esperances del cinema nord-europeu. I dic fins fa molt poc per no dir fins A casa por Navidad, la pel·lícula que ha refredat considerablement l'entusiasme despertat per alguns dels seus treballs anteriors. En efecte, tant Eggs (1995) com Kitchen stories (1998) eren delicades miniatures d'aspecte sobri i ascètic per sota les quals fluïa un corrent vitriòlic, d'una exquisida misantropia, una visió negra de la condició humana en forma de sarcàstiques vinyetes minimalistes. Però si Factotum (2005), la seva modesta incursió en la indústria de Hollywood, ja va donar pistes que Hamer es trobava en un impasse decisiu per a la seva carrera, A casa por Navidad sembla solucionar l'enigma, almenys de moment: el moralista àcid i ferotge ha esdevingut un caricaturista amable i, com a màxim, dotat d'una fina ironia, com si Jonathan Swift s'hagués transformat en Norman Rockwell.

La comparació no és ociosa, encara que Rockwell en surti beneficiat. En efecte, A casa por Navidad presenta una ingenuïtat impostada als antípodes de l'artista nord-americà, de manera que totes les seves històries entrecreuades, que van del més patètic a la pura dolçor, sempre es queden a mig camí de tot. Per no ser, no són ni tan sols boniques imitacions de les estampetes o els contes nadalencs, de colors vius i bons sentiments, cosa que hauria pogut donar lloc a una operació interessant. Hamer és massa fosc per a això, però sembla també que ha decidit no ser tan agressiu. El resultat, en fi, pot ser perfectament objecte d'un remake hollywoodià, fins i tot signat pel mateix Hamer.