Poesia en estat salvatge

La primera vegada que Thomas Mann va llegir la poesia de Michelangelo Buonarroti (Florència, 1475-1564) en una traducció alemanya, tard, molt tard, quatre segles després que fos escrita, va sentir-se profundament commogut per “la seva franquesa torbadora, per la seva potència sentimental sovint desesperada”. S'hi transparentava tant l'amargor, el desfogament d'un esperit torturat, que no trobava un qualificatiu millor que el de “poesia en estat salvatge”. Era, en realitat, una reprovació que enllaçava amb la tradició crítica italiana, que sempre havia jutjat la poesia de l'artista florentí “imperfecta, aspra i inacabada”, com els esclaus lluitant per separar-se de la pedra que va concebre els últims anys de la seva vida. És cert que Michelangelo no va mostrar mai cap interès a publicar el seu cançoner, que no va ser recollit en volum fins a la seva mort i, encara, en una edició fragmentària i embastardida per les desfiguracions contrareformistes, però per als seus contemporanis, que havien llegit els versos originals en còpies manuscrites, la vena poètica de l'escultor no era cap ornament intel·lectual, sinó una autèntica revelació. “Ell diu coses i vosaltres, paraules”, afirmava el poeta Francesco Berni oposant-lo a l'amanerament dels petrarquistes. Però el cas és que els aproximadament 340 poemes que es conserven de Michelangelo, datats entre el 1503 i el 1560, encara que la gran majoria els va compondre quan ja passava la cinquantena, continuen sent ignorats pels historiadors de la literatura i de l'art, potser perquè fins al 1960 no es va disposar per fi d'una edició fidel de tot aquest corpus, a cura d'Enzo Noè Girardi.

Aquest és el material del qual ha partit el traductor Miquel Desclot per traslladar al català un centenar llarg dels poemes michelangescos a Sol, jo, cremant a l'ombra, publicat per Edicions Vitel·la de Bellcaire de l'Empordà amb un pròleg del mateix Desclot i un epíleg de l'exconservador de la Col·lecció Thyssen Tomàs Llorens, de qui és coneguda la passió per una poesia que considera tant important per penetrar en el sentit profund de l'escultura i la pintura de l'artista.

No és gaire corrent que una editorial s'interessi a publicar en català la poesia d'un autor renaixentista que escrivia en una altra llengua i, a sobre, no tenia precisament per ofici les lletres. Aquest desinterès ha permès a Desclot treballar amb paciència durant quinze anys en els poemes, una vintena dels quals ja va incloure el 1999 a l'antologia Saps la terra on floreix el llimoner? (Proa), al costat d'altres traduccions de Dante i Petrarca, perquè el vers del florentí no li semblava pas menys exigent, potser tan sols més aspre, que el d'aquells dos clàssics indiscutibles. Ara, gràcies a la complicitat de Gemma Garcia, l'editora de Vitel·la, n'ha pogut aplegar un centenar llarg, tots acarats amb la versió italiana original, i amb notes al peu que en faciliten la comprensió quan el significat s'obscureix o depèn massa del context. Sonets, epitafis, madrigals i fragments dispersos permeten descobrir un Buonarroti fascinant que escrivia impulsivament al revers de les cartes o als marges dels dibuixos, en “un to greu, fogós i transcendent” que deu tant a les teories neoplatòniques de l'humanisme com als vaivens del cor, en especial arran de la relació amb Vittoria Colonna i Tommaso de Cavalieri, però també amb els joves Cecchino Bracci o Febo del Poggio, que va fer dir també a Thomas Mann que la seva obra era empesa per “un enamorament sense fi”, per “una tenaç força d'amor”.

Com en l'escultura, el seu caràcter tosc, permanentment insatisfet, ha deixat nombrosos poemes inacabats, molts d'ells redactats en plena execució d'algunes obres majors, com ara els frescos de la Capella Sixtina o els tombes medicees, de manera que els seus versos poden llegir-se com un comentari privilegiat, vivíssim, intensificat per la forma closa de l'escriptura, de la seva activitat artística i el seu pensament estètic.