Genocidi i narració

Hi ha relats que aborden temes importants que, colpint-nos, duen a una inquietud i a una reflexió que mai no pot acabar-se. I menys quan es relacionen amb fets que perduren a través de la memòria de qui els va viure o del pes que tenen en els seus descendents. Un d'aquests temes, evidentment, és el del genocidi jueu perpetrat pels nazis. La clau de la Sarah, que adapta una novel·la d'èxit de Tatiane de Rosnay, vol fer present la col·laboració de la policia francesa recordant la detenció de milers de jueus que, abans de ser deportats als camps d'extermini, van ser concentrats al Velòdrom d'Hivern de París el 16 de juliol de 1942. Ho fa a través d'una ficció que singularitza una nena jueva que, abans de ser detinguda, tanca el seu germà petit en un armari.

Quin va ser el destí d'aquesta nena? I el del seu germà? Això és el que investiga, en el present, una periodista nord-americana resident a París que descobreix la relació de la seva família política amb els fets. Sentint-se fortament afectada pel cas, emprendrà la recerca de Sarah en un present que s'alterna amb la reconstrucció dels fets esdevinguts en el passat.

L'alternança és força mecànica, però, de fet, el problema són els mecanismes tirànics d'un model de narració en què, a més d'explicat, tot ha de quedar lligat, inclosa una relació sentimental que s'anuncia al final després que hàgim assistit a la crisi i ruptura matrimonial de la periodista. És així que, volent abordar temes importants, hi ha relats que els banalitzen sotmetent-los a intrigues, derives sentimentals i altres ingredients comuns a certes fórmules narratives.