Trajectòria i evolució

Criticar un artista amb un currículum com el de Dyango et canvia les tecles de lloc. Són 45 anys, 50 àlbums i un munt de discos d'or i platí. Només per aquestes dades, cal anar amb dits de plom. Cal cercar paraules que no existeixen per expressar que la música evoluciona a un ritme tan frenètic que cap artista mortal pot seguir-li el ritme, ja que en el concert que el cantant barceloní va oferir dimecres al Palau tot semblava antiquat, excepte el seu aspecte.

Des de la posada en escena cantant abans de sortir a la llum, fins al so d'una banda centralitzada en dos teclats, tot semblava venir d'una altra època si no fos per com brillava l'artista, més prim i esvelt, amb llampant vestit i camisa de mànegues extrallargues. És possible que aquesta inherent sensació de retorn al passat estigui accentuada pel so, excessivament reverberat, que treia nitidesa a la veu. Una llàstima, perquè en els concerts de Dyango, abans, ara i sempre, el més important és la veu, els matisos i les modulacions que l'han dut a la fama internacional. En aquesta ocasió, no la vam poder sentir en tota la seva esplendor.

Amb el dramatisme gestual habitual, Dyango va oferir un repertori variat. Té on triar i remenar. Li va dedicar una peça a la seva mare, com sempre que actua a Barcelona, i entre tango i bolero, entre balada i cançó romàntica, va fer al·legacions contra la pirateria i ens va recordar la seva trajectòria artística. Que és molta i molt gran, encara que a hores d'ara no viatgi en els vagons de la modernitat.