Las Migas

Convertides en un fenomen paranormal en aquest temps de Ladys Gaga i altres foteses mediàtiques, quatre noies senzilles de procedències diverses van omplir a vessar el Palau de la Música amb l'únic argument del seu art, la seva naturalitat i la combinació d'unes sonoritats pròpies plenes d'una suggeridora càrrega poètica. Elles són Sílvia Pérez Cruz (veu), Marta Robles (guitarra), Isabelle Laudenbach (guitarra) i Lisa Bause (violí), es fan dir Las Migas i tan sols els ha fet falta un disc –Las reinas del matute (Nuevos Medios)– per refermar l'admiració que havien acumulat a través del bocaorella durant els sis anys en què s'ha gestat la seva proposta. És
inevitable que el cant radiant i la versatilitat vocal de Pérez Cruz li concedeixin un lloc preferent en la posada en escena del quartet, però seria injust valorar aquesta formació sense posar al mateix nivell l'aportació de les altres tres integrants del grup. La bona feina als arranjaments i la composició de la sevillana Robles, els acords de la guitarra còmplice de la francesa Laudenbach i la intensitat al violí de la berlinesa Bause són els ingredients que permeten a la cantant expandir-se en un registre de tonalitats mediterrànies com ara el flamenc, atlàntiques com ara el fado i caribenyes com ara el bolero, entre altres. Convertint el repertori i la interpretació en un proverbial brollador d'emocions, Las Migas es fan seves les paraules del poeta: “Quiero morirme siendo, siendo amanecer… / quiero morirme siendo, siendo manantial”. Uns versos que es fan carn en la persona del desaparegut productor discogràfic Mario Pacheco, que continua il·luminant les penombres del negoci musical amb testaments sonors com ara els que porten a les maletes Las reinas del matute.