Imperi dual

El primer programa de l'any de l'OBC aplegava obres de dues terres com Àustria i Hongria, musicalment fructíferes, unides geogràficament pel Danubi i històricament durant dècades sota la dinastia Habsburg. La dualitat de l'imperi es va traslladar també a la cronologia de les partitures, amb el classicisme vienès envoltat pel segle XX magiar. Els intèrprets, tanmateix, provenien només de l'antiga capital imperial, com Till Fellner, que va aportar una extrema pulcritud vienesa a la seva lectura elegant i assenyada del Concert per a piano núm. 23, de Mozart. Això no vol dir que l'emoció fos evacuada del discurs, com un púdic Adagio o la magnífica propina, Au Lac de Wallenstadt, de Liszt, evidenciaven.

Si l'acompanyament orquestral va ser una mica difús, l'OBC va mostrar una millor cara en un autor –Haydn– que, com el cotó fluix, no enganya.

El director Christian Arming, en un ben auspiciós debut, va imprimir un caràcter més marcat a la Simfonia núm. 70, sobretot en el singular final fugat. El so cohesionat de la corda –hi va influir el darrer de la inacabable llista de concertinos convidats?– no va ser cap sorpresa després d'haver escoltat la peça que obria la sessió, el sentit Threnos in memoriam Béla Bartók, de Sándor Veress. Interessant com va ser, no hi ha res com Bartók de veritat, sobretot si és amb una obra majúscula com El mandarí meravellós. D'entrada, semblava con si Arming temperés l'agressivitat expressionista de la suite, però ben aviat va quedar clar que el seu gest ordenava amb extrema precisió els estrats sonors i es recreava en els colors més mortíferament seductors, servits per una OBC que ha començat el 2011 en bona forma.