Crítica
clàssica
Bruch i la 1905
Amb una orquestra de primer nivell, un director acreditat i un violinista famós, la primera pregunta que un es fa és quines són les raons que els duen a tocar una obra com el Concert per a violí núm 1, op 26 de Max Bruch? Tal vegada per no entrar molt a fons en la profunditat que suposaria un dels concerts majors –Brahms, Beethoven, Txaikovski o Mendelssohn– i no fer un programa massa dens si tenim en compte que a la segona part s'interpretava la Simfonia núm. 11, op. 113 “l'any 1905” de Xostakòvitx. La resposta, que és l'única justificació per fer una obra tan coneguda, és que en van oferir una versió de referència. Joshua Bell (1967) va encarar aquesta peça, una de les més sovintejades del seu repertori, d'una manera molt delicada –a la Heifetz podríem dir–, sempre brillant i donant oportunitat a Semyon Bychkov (1952) d'extreure una plenitud de so normalment inoïda del magnífic conjunt de la Concertgebouw Orchestra. A la segona part es va interpretar la simfonia de Xostakòvitx que hem esmentat i que el compositor, per encàrrec, va basar en la primera revolució russa de 1905. Molt descriptiva, parla de pau, de repressió, de guerra i, en els darrers compassos, de solemnitat esperançada. És una de les simfonies on hi ha més elementalitat en la descripció dels trets, de les corredisses, de les trompetes i tot i ser primàriament comunicativa no deixa de xocar en un escenari recollit i modernista com és el Palau. Amb tot, no es pot negar que Bychkov, rus de naixement, exiliat polític i ara nord-americà, va demostrar que estava qualificadíssim per conduir aquesta història sonora.