Crítica
cinema
L'últim sopar
Una nit de març de l'any 1996, set membres de la comunitat cistercenca de Tibéhirine, a les muntanyes d'Algèria, van ser segrestats. Dos mesos després van trobar-se els set caps dels monjos sense rastre dels seus cossos. Atribuït l'assassinat al GIA, i fins i tot vindicat per aquest grup islamista armat, sempre s'ha sospitat sobre la intervenció manipuladora dels serveis secrets algerians i, mentre continua oberta una recerca judicial a França, la responsabilitat sembla decantar-se cap a l'armada algeriana.
En abordar el cas dels monjos de Tibéhirine, que per un sentiment de fraternitat i compromís amb els seus germans musulmans van decidir restar al monestir enmig de les amenaces i el foc creuat entre els grups armats islàmics i l'exèrcit algerià, la pel·lícula del director i actor Xavier Beauvois defuig pronunciar-se sobre les circumstàncies i els autors d'aquestes morts. De manera significament visual, els monjos de De dioses y hombres desapareixen al final engolits per la boira. Abans, el film opta per restituir com podia ser la vida quotidiana d'aquesta comunitat: la recollida de la mel, els treballs agrícoles, els cants, les pregaries, els àpats, l'estudi del prior, la consulta mèdica del frare Luc, que durant quaranta anys va atendre cada dia els malalts de manera gratuïta i sense distinció.
Tot això ho fa amb la sobrietat deguda als cistercencs i amb un respecte admiratiu cap als monjos que ni pressuposa ni exigeix compartir la seva fe. La càmera sempre es manté a una altura humana per reconèixer la fermesa en aquells que també dubten i poden sentir-se fràgils. L'últim sopar dels monjos es pot viure com un dels moments més commovedors del cinema recent. Com ho és, dins d'un repartiment excel·lent, la interpretació que el veterà actor Michael Lonsdale fa del frare Luc.