Homes que creuen

El crític Joanathan Romney defineix De dioses y hombres a les pàgines de Sight & Sound com “l'equivalent monàstic d'En terra hostil (de Kathryn Bigelow)”. La comparació no és gratuïta, ni superficial, ni al·ludeix únicament al fet que les dues pel·lícules s'ocupen de les tenses negociacions entre Occident i el món islàmic. Tant l'obra de Bigelow com la de Beauvois han estat objecte d'un mateix atac: l'aparent mancança de definició ideològica. Les dues admeten un mateix argument per a la defensa: el que les respectives veus crítiques malinterpreten, en un cas, com a suport implícit a l'intervenció nord-americana a l'Iraq, i, en l'altre, com a neutralització paternalista del sentit de culpa colonialista francès, no és més que un compromís amb la mirada des de la qual els dos cineastes han decidit explicar la seva història.En terra hostil no era tant una pel·lícula bèl·lica com un exercici d'èpica professional: una guerra viscuda des del punt de vista d'un gremi –el dels artificiers– que oferia la posició perfecta per desvelar les singularitats tàctiques d'un nou model de conflicte bèl·lic que –alerta: ara estic a punt de dir una obvietat– ja no pot ser contemplat, com la Primera Guerra Mundial, des d'una trinxera, ni, com la gran part de guerres del segle passat, des de primera línia de foc.

A De dioses y hombres, Xavier Beauvois explica una història real –el sacrifici d'un grup de monjos cistercencs a Algèria l'any 1995– i pren una decisió tan arriscada com respectable: explicar-la des del punt de vista dels monjos. La decisió porta associada una trampa: de fet, no sabem a mans de qui –ni com– van morir les víctimes d'aquesta història, però Beauvois defuig el sensacionalisme i la seva cautela i el seu pudor expressiu fan que el desenllaç no sigui exactament un j'accuse, sinó una cosa ben diferent: un monòleg que, mantenint la coherència amb el punt de vista escollit, desarticula el que podia haver donat peu a un al·legat contra la intolerància en el seu revers, un discurs sobre la possibilitat d'una harmonia difícil en un paisatge aparentment terminal. “Aquest país i l'Islam per a mi.. són un cos i una ànima”, diu el personatge de Christina (Lambert Wilson).

Hi ha qui, davant De dioses y hombres, es veu obligat a plantejar-se si estem davant d'una pel·lícula religiosa o no. No sé si Beauvois és o no creient, però el cert és que la seva pel·lícula és el més semblant a la idea platònica d'un bon cinema religiós que un pot trobar en el molt descregut àmbit del cinema contemporani. Els èxits inesperats d'El gran silenci (2005) i L'últim cim (2010) semblaven, fins ara, el crit en el desert d'un sector del públic desatès, que, probablement, no estava format íntegrament per catòlics practicants –figura que el prejudici mediàtic ens pot portar a confondre amb els membres ultradretans del Fòrum de la Família.

M'agradaria saber quants dels espectadors que aplaudiran la nova pel·lícula de Roland Joffé sobre Escrivá de Balaguer –que, d'altra banda, jo em moro de ganes de veure– seran receptius a les subtileses de Beauvois, que, entre moltes altres coses, parla de l'exigència cristiana –i islàmica– de no demonitzar l'Altre. A Cahiers du Cinéma, el company Àngel Quintana l'encerta de ple quan intenta esbrinar la naturalesa de la religiositat que emana dels fotogrames de la pel·lícula tot citant Rossellini: “No sóc un cineasta religiós, m'agrada filmar la gent que creu”. I això és De dioses y hombres: un acte de fe (cinematogràfica) en la mirada que ha escollit un cineasta (que potser no creu) i que és la mirada de la forma més aclaparadora, íntegra, heroica… de l'home que creu.