Crítica
folk
Invent a tres
Aposta valenta i imaginativa per encetar el Tradicionàrius: un cor de polifonia masculina (La Mata de Jonc), un descarat de la tenora (Jordi Molina) i un percussionista sòlid i versàtil (Enric Canada), tots aplegats en un espectacle, Cants a tenora, que presenta cançons tradicionals amb girs sorprenents i una diàfana denominació d'origen empordanesa.
La feina de Molina amb la tenora, com sempre, impecable. A Cants a tenora és l'encarregat de posar un contrapunt volàtil al pes de les veus; i ho fa, per exemple, simulant el vent que corre per les valls a “Aqueres montanhes”, reproduint ell solet tot el xivarri d'una granja per celebrar “Els funerals del porc” o jugant amb els pedals i les distorsions a la manera d'un Hendrix de la tenora. La singularitat del seu instrument realça la dimensió comunitària del cant polifònic, establint un potent joc de contrastos a l'escenari que, per poc que rodi a partir d'ara, pot créixer encara més. Perquè la polifonia popular, una de les formes musicals amb més tradició a la Mediterrània occidental, no és que sigui gaire coneguda a casa nostra. Ramon Manent, un dels músics catalans que més ha treballat aquest camp, va deixar mostres del seu talent narratiu amb una excepcional versió d'”Els contrabandistes”. L'originalitat d'aquest invent a tres bandes es completa amb el suport rítmic d'Enric Canada, efectiu ja sigui amb les baquetes, amb un càntir o amb uns picarols lligats a la canella.