Cultura

Mirador

Jo no hi vaig ser

No hi vaig ser a la manifestació del 10 de juliol de l'any passat, perquè estava a la redacció; em tocava guàrdia de cap de setmana. A banda de les imatges de televisió en directe, un cop a casa, al vespre, vaig poder veure les fotos que el meu fill i la meva dona van fer. Un tast complementat amb el que ells m'explicaven. Un tast d'una gran iniciativa encesa amb l'espurna del nou insult del Tribunal Constitucional. Una sèrie de tensions aplicades i mantingudes des de fa segles que ens han dut fins a exigir la independència de manera natural, ferma i pacífica.

Ara Llibres i Òmnium Cultural van reaccionar dos mesos justos després i van fer una crida pública demanant fotos de la manifestació. En van rebre més de 4.000 i des de fa unes setmanes està al carrer el llibre 10/07/10 Jo hi vaig ser, amb un breu text de Muriel Casals, presidenta d'Òmnium Cultural, seguit de 183 pàgines amb excel·lents reproduccions de la tria de fotos: d'artístiques, de tendres, de festives, de singulars, d'espontànies..., i en les quals es recullen reivindicacions diverses centrades en demanar la independència de l'Estat espanyol.

A les fotos es veu molta canalla, diversitat ètnica, gent gran i polítics de tot pelatge. I moltíssims somriures. Tenim dret a la crispació, però la manifestació va ser exemplar. Molts milions d'espanyols que ignoren com som de veritat (permanentment intoxicats per les informacions sobre nosaltres, tergiversades i manipulades, que els inoculen mitjans com ara La Razón, la COPE i Intereconomía) no van voler acceptar aquesta iniciativa democràtica. I és que a ells els omple la ràbia, a nosaltres un somriure esperançat que aquest llibre perpetua i fa evident.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.