Julio Cortés, un gran arabista

Era l'octubre del 2002, feia menys d'un mes que havien començat les classes. Un dia, va sonar el telèfon. Em van passar una trucada de Julio Cortés. Em vaig quedar de pedra: l'autor del millor diccionari d'àrab-castellà estava a l'altre costat de la línia telefònica. Un cop es va presentar, em va preguntar si sabia qui era. Jo coneixia ben poc d'ell: el diccionari, la seva traducció de l'Alcorà, que feia classes als Estats Units. Vaig encertar a dir-li que sí, que jo utilitzava el seu diccionari i que l'admirava molt perquè em semblava una eina imprescindible. Havia llegit al diari que tot just començaven l'aventura de l'ensenyament oficial de l'àrab a l'Escola i havia decidit regalar-nos un diccionari per a la nostra biblioteca. Quina sort la nostra, la meva, que el professor Cortés visqués a Creixell des de la seva jubilació! Quan vaig trucar per agrair-li el seu regal, vaig concertar-hi una entrevista a casa seva. Anava a conèixer algú que per mi tenia un mèrit infinit, un savi, un arabista de veritat! Jo estava molt nerviosa: em sentia com l'escriptor novell que visita l'escriptor consagrat. Al cap de cinc minuts d'haver-hi arribat, però, els nervis van desaparèixer. El professor Cortés era un gran arabista, un savi, però primer de tot era simpàtic, senzill, bona persona.

Durant aquests anys, he tingut la sort de poder seguir visitant-lo i conrear la seva amistat juntament amb la de la seva dona, la pianista i compositora Consuelo Colomer. Gràcies a la seva generositat, vaig anar descobrint més detalls de la seva vida: que havia fundat a Damasc l'institut de cultura espanyol l'any 1956; que, després de catorze anys a Beirut i Damasc, va ensenyar a la universitat nord-americana de Chapel Hill... Tot un munt de detalls que definien aquell gran home.

I estava jubilat de l'ensenyament però no de l'àrab. Des de feia uns quants anys preparava un gran diccionari dels arabismes presents al castellà, francès, italià, anglès, alemany i rus. I l'estava fent sense ordinador ni internet: amb fitxes, a mà, com es feien abans les coses. Quin goig de veure al seu despatx totes aquelles fitxes endreçades, escrites amb la seva lletra petita! I quina por de pensar que una bufada de vent podia desendreçar-les!

Ens ha deixat un gran arabista, un treballador constant, de poques obres però d'una qualitat i una importància cabdals. Hem quedat orfes de referents en aquest ofici nostre. Al·lah ma`ak ia ustaath!