Quadern de cinema
Dues novetats ofereixen mirades sobre el llegat de la llegendària editorial
Memòria i present de la DC
El llibre més gran i gruixut que tinc, ara mateix, damunt la taula parla, en el fons, del mateix tema que el llibre més petit i prim que tinc, ara mateix, damunt la taula. El primer és 75 Years of DC Comics. The Art of Modern Mythmaking, de Paul Levitz, un coffe-table book de Taschen –estem parlant de la taula on podria prendre el cafè el colós de Rodes– que repassa, en clau de luxuriosa excursió visual, la trajectòria d'una de les dues majors editorials de la indústria dels comic books. Com tot el que porta el segell Taschen, el volum és una orgia per al fan i un argument irrefutable per polvoritzar els prejudicis culturals dels qui s'entesten a establir inamovibles jerarquies del gust. No es tracta tant de reivindicar el llegat de DC Comics com a high art, sinó de demostrar, amb fets, que els arxius de l'editorial donen per omplir de bellesa perdurable un llibre tan contundent com aquest. Potser l'únic que cal lamentar és que el text de Levitz, que va ser president de la DC de 2002 a 2009, pequi de cert triomfalisme corporatiu: alguns lectors hauríem preferit una mirada més personal, com la que en el seu moment va aplicar Art Spiegelman sobre l'obra de Jack Cole a l'extraordinari Jack Cole and Plastic Man, editat per Chronicle Books l'any 2001.
El segon llibre és Padre ausentes (col·lecció Alpha Mini d'Alpha Decay), de Pablo Muñoz, joveníssim crític cultural que sota l'alter ego d'Alvy Singer fa anys que llança a la xarxa estimulants reflexions transversals sobre diferents àmbits de la cultura popular i de la Cultura amb majúscules –si no el coneixen, visitin El Rincón de Alvy Singer (www.elrinconalvysinger.blogspot.com) per comprovar que hi ha motiu per engrescar-se amb els relleus generacionals que, de tant en tant, propicia la blocosfera–. A les pàgines del llibre –que a mi m'agrada considerar una mena d'Alvy Singer Any Zero, capítol pilot de futures aventures assagístiques de l'autor–, Muñoz escriu: “No vaig aprendre a llegir fins als cinc anys i mig i, quan ho vaig fer, va ser enmig del furor d'una saga titulada Armaggedon 2001, que tenia en Superman una figura protagonista. L'argument era senzill: un dels famosos superherois de l'univers DC era un supervilà que en el futur destruïa l'Univers. I llavors va arribar La muerte de Superman”. Padres ausentes és una memòria personal en el context de la construcció d'una sensibilitat col·lectiva (o sigui, generacional) marcada per l'enderrocament conceptual de les mitologies que els gegants Marvel i DC havien aixecat durant dècades.
Adaptació i tergiversació
Tots dos llibres han estat la millor lectura per a una setmana que acull l'estrena de Red, pel·lícula que adapta –i tergiversa amb el vistiplau de la casa DC– una de les heterodòxies del catàleg de l'editorial: Red, minisèrie del brillant guionista postpunk Warren Ellis i el dibuixant Cully Hamner.
Fa poc llegia les declaracions d'un executiu de la divisió cinematogràfica de DC, on afirmava que els seus criteris de producció es diferenciaven molt visiblement dels de la seva competidora Marvel. El que és cert és que totes dues marques, que ara lliuren el seu pols de manera més ferotge a les cartelleres que als quioscos, semblen compartir un mateix criteri a l'hora de neutralitzar a les multisales les parts més conflictives del seu catàleg editorial. A Red, el còmic, el protagonista és un assassí sanguinari. A la pel·lícula és un Bruce Willis ultra cool i enrotllat. Quan el Paul Levitz de torn expliqui, d'aquí a uns anys, la seva versió oficial de la pugna Marvel vs. DC als cinemes, espero que un post Pablo Muñoz també expliqui la seva particular contrahistòria en primera persona.
