Jaume Plensa
“L'oficialitat em fa por”
He sigut sempre independent. Mai he demanat ajuda a ningú. A l'artista no se l'ha d'ajudar
Jaume Plensa no llegirà aquesta entrevista perquè, diu amb una mirada furtiva i compassiva, mai llegeix cap article que parli sobre ell. “Podria pertorbar el meu pensament”, l'engalta amb aquest fil de veu serè que té. Em rep al seu taller de Sant Feliu de Llobregat, una nau immensa en un polígon industrial gèlid, apàtic, sense personalitat. “Aquí no hi ha res, res em resguarda i tota la bellesa s'ha de crear des de zero”. A dins del taller, un termòmetre ple de pols marca 11 graus, però no veig que passin fred ni Plensa ni les seves escultures meditatives ni els seus set ajudants, absorts en el meticulós procés de teixir lletres d'alfabets diversos que seran pell i ànima dels seus homes pensadors. Jo sí que em queixo del fred, quan ja tinc els dits garratibats. “Un taller no pot ser còmode”, m'etziba. Jaume Plensa (Barcelona, 1955) és ell i la seva aura, matriu de les seves escultures que evoquen i invoquen “el camí cap a dins” que ha de fer l'home per entendre's i acceptar-se ell mateix. L'art de Plensa, profund però accessible, ha seduït mig món. Supersticiós (fuig dels gats negres), fumador compulsiu, camina a poc a poc, pensa de pressa, l'excita crear.
És impossible fer un llistat de tots els projectes que té per endavant. Intentem-ho. El 7 d'abril inaugurarà una gran exposició al parc escultòric de Yorkshire (Anglaterra), en la qual farà un repàs extens i intens a la seva carrera. El 5 de maig instal·larà un cap d'home, primitiu i totèmic, de 14 metres d'alçada, a l'icònic Madison Square Park de Nova York. I per a Seül prepara un díptic que agermanarà un vídeo del trànsit de gents i una escultura de lletres. Jaume Plensa no hi és mai, però ara hi és.
Dimarts rebrà un reconeixement en la IV Nit del Galerisme.
Content pel reconeixement que rebrà dimarts?
Sorprès, molt sorprès. Perquè jo no tinc vida activa a Barcelona. No vaig enlloc ni participo en res. No és que passi de tot... però sóc un món apart. Una mica rar, si vols. És clar que em fa il·lusió el reconeixement, i més quan em van dir que l'any passat van homenatjar Tàpies; ell sí que és el gran mestre. Em retrobaré amb amics que fa molts i molts anys que no veig.
Per què es va allunyar de la seva ciutat? O és la ciutat que es va allunyar de vostè?
Vaig fer dues exposicions de molt èxit a Barcelona i a Madrid, i em va venir por. Vaig témer que podria entrar en una presó. I me'n vaig anar, a Berlín, a Brussel·les, a París... Ja no visc ni a Barcelona, em vaig instal·lar a Sant Just Desvern. No ho trobo a faltar gens. Tampoc hi tinc el taller, des de fa 19 anys estic aquí, a Sant Feliu, i molt encantat.
Com a artista, ha crescut a fora. Algun retret?
No he volgut ser protagonista de res al meu lloc. La idea de ser estranger em torna boig. Fins i tot m'hi sento aquí, d'estranger. O, dit en unes altres paraules, quan estic a Egipte o a Israel també m'hi sento com a casa. Cap retret, però el meu món econòmic a l'Estat espanyol només representa un 5%.
?!
No venc res aquí, ni a Madrid ni a Barcelona. No venc ni una obra.
Per dir-ho d'una manera clara, vostè ha anat molt a la seva...
He sigut sempre molt independent. Mai he demanat ajuda a ningú. A l'artista no se l'ha d'ajudar, l'artista ha d'existir. Sempre he tingut molta por a l'oficialitat. No he participat mai en res oficial; no he representat mai el meu país. No he anat mai a la Documenta. I a la Biennal de Venècia m'hi van dur uns curators de Moscou. He fet el meu camí en solitari...
Sigui com sigui, vostè s'ha convertit en l'artista català més internacional. Això no ho pot pas negar, no?
És veritat, però això no vol dir res més. L'origen no és una qualitat, sinó un punt de sortida. Jo sóc i em sento mediterrani. A mi l'únic que em fascina és la gent. Si pogués, trencaria passaports, fronteres i banderes. El meu art té la capacitat de poder transformar la meva memòria personal en alguna cosa més ample i col·lectiva. Ep!, i jo sé que tinc unes arrels, i mai hi he renunciat. L'art no ha de ser internacional, ha de ser universal.
Tinc la sensació d'estar escoltant Miró...
De petit somiava amb Miró i amb Calder. I Duchamp em va ensenyar l'actitud. No és qüestió d'imitar, però sí de fixar-te en el comportament d'un artista. Penso en Tàpies, també.
No se m'acudeixen connexions entre la seva obra i la de Tàpies. Potser l'espiritualitat.
Res, no tenen res en comú. Jo respecto molt en Tàpies. Més encara: penso que en la nostra història és un dels homes més complets com a artista i com a pensador. Som molt diferents. Tàpies és molt cerebral, i jo molt emocional. El seu gest és fruit d'una meditació, en canvi el meu art sembla com inevitable. Tàpies llegeix 3.000 llibres, jo només en necessito un i el rellegeixo 3.000 vegades. A Tàpies li agrairé sempre un consell sensacional que em va donar...
Quin?
Jo havia d'exposar en una galeria de Barcelona. Però no ens posàvem d'acord: el galerista volia que hi portés obra antiga, i jo volia mostrar el meu treball més recent. Tàpies se'n va assabentar, em va trucar i em va dir: “No pateixis, home, més val ser cap de rata que cua de lleó”. Genial!
Com afronta els errors?
Mai m'he equivocat. Mai. L'error, la imperfecció, és part de l'obra. L'art crea bellesa. I a mi no em fa por ni la bellesa ni l'error. Quan es parla de bellesa en l'art contemporani, hi ha prejudicis, molts malentesos. Però és lògic: tots els tombants de segle són convulsos. Falten uns anys perquè es tornin a redefinir moltes coses. Utilitzem malament el vocabulari: per exemple, sembla que parlar d'ètica i moral sigui cosa de capellans. O la paraula museu, que ja no té sentit, s'ha desdibuixat. Vivim en una societat molt confortable en què tot ho han de fer els altres. Escolta: ser un artista és un privilegi, perquè tot comença i acaba amb tu. I avui és un moment molt interessant per crear.
Els nous suports tecnològics...
L'art no està basat en els materials, sinó en les idees. Internet ha obert un nou camí. I formo part d'una generació que farem de pont.
Quins records té dels seus inicis? Durs?
Vaig deixar-ho córrer molts cops. Fugia i hi tornava. L'art no és un ofici, és un estat d'ànim. Estic d'acord amb Brancusi: l'important no és fer sinó estar en estat de fer. Llavors, diu ell, crees com un Déu, manes com un rei i treballes com un esclau. L'art té sempre un sentiment de nàufrag. Jo de jove tenia unes intuïcions, però no n'estava segur. La meva sort va ser descobrir el romànic: em va confirmar moltes coses. No sóc religiós, però m'obsessiona molt el sentit de l'ànima, perquè és la que fa que les coses vibrin.
La maduresa cura les inseguretats?
Avui faig coses que era impossible que pogués fer als 30 anys. Cada dia t'entens millor a tu mateix, i tot t'ho prens menys seriosament. Ja no tinc aquelles crisis i alts i baixos brutals, ara me n'enric. Sóc bastant feliç. Jo no necessito psiquiatres! Però no em parlis de plenitud artística: el més important ho vull crear el darrer minut abans de morir. Mira Louise Bourgeois! Durant 40 anys va fer una obra discreta, i de cop va esclatar. Envellir és extraordinari: vas acumulant sediments de saviesa. Mai tornaria enrere. L'art és atzar. L'art és inevitable.
De qui ha après més?
Dels poetes, molt més que dels artistes.
Al mercat de l'art, és un dels talents més cotitzats. L'incomoda que li ho digui?
A mi em fa il·lusió que molta gent comparteix amb mi el mateix somni. Ara, també et dic que es confon el valor amb el preu. No és el mateix. Sóc un artista que interessa als altres artistes, i això m'omple molt.
Ho dic per si interfereix en seu procés de treball...
Sempre he tingut els elements materials que necessito per crear. Fins i tot quan visitava els ferrovellers de tot Catalunya perquè no tenia ni un duro. Sóc un home d'una sort al·lucinant.
La seva bona estrella és diu món anglosaxó. Els té a la butxaca.
És el que m'ha abraçat i m'ha fet créixer i m'ha fet veure que pagava la pena persistir. Ni cultura germànica, ni cultura francesa. En la que em sento més còmode és en l'anglosaxona. Als Estats Units i a Anglaterra és on em sento més bé. I al Japó.