“L'oficialitat em fa por”

Sorprès, molt sorprès. Perquè jo no tinc vida activa a Barcelona. No vaig enlloc ni participo en res. No és que passi de tot... però sóc un món apart. Una mica rar, si vols. És clar que em fa il·lusió el reconeixement, i més quan em van dir que l'any passat van homenatjar Tàpies; ell sí que és el gran mestre. Em retrobaré amb amics que fa molts i molts anys que no veig.

Vaig fer dues exposicions de molt èxit a Barcelona i a Madrid, i em va venir por. Vaig témer que podria entrar en una presó. I me'n vaig anar, a Berlín, a Brussel·les, a París... Ja no visc ni a Barcelona, em vaig instal·lar a Sant Just Desvern. No ho trobo a faltar gens. Tampoc hi tinc el taller, des de fa 19 anys estic aquí, a Sant Feliu, i molt encantat.

No he volgut ser protagonista de res al meu lloc. La idea de ser estranger em torna boig. Fins i tot m'hi sento aquí, d'estranger. O, dit en unes altres paraules, quan estic a Egipte o a Israel també m'hi sento com a casa. Cap retret, però el meu món econòmic a l'Estat espanyol només representa un 5%.

No venc res aquí, ni a Madrid ni a Barcelona. No venc ni una obra.

He sigut sempre molt independent. Mai he demanat ajuda a ningú. A l'artista no se l'ha d'ajudar, l'artista ha d'existir. Sempre he tingut molta por a l'oficialitat. No he participat mai en res oficial; no he representat mai el meu país. No he anat mai a la Documenta. I a la Biennal de Venècia m'hi van dur uns curators de Moscou. He fet el meu camí en solitari...

És veritat, però això no vol dir res més. L'origen no és una qualitat, sinó un punt de sortida. Jo sóc i em sento mediterrani. A mi l'únic que em fascina és la gent. Si pogués, trencaria passaports, fronteres i banderes. El meu art té la capacitat de poder transformar la meva memòria personal en alguna cosa més ample i col·lectiva. Ep!, i jo sé que tinc unes arrels, i mai hi he renunciat. L'art no ha de ser internacional, ha de ser universal.

De petit somiava amb Miró i amb Calder. I Duchamp em va ensenyar l'actitud. No és qüestió d'imitar, però sí de fixar-te en el comportament d'un artista. Penso en Tàpies, també.

Res, no tenen res en comú. Jo respecto molt en Tàpies. Més encara: penso que en la nostra història és un dels homes més complets com a artista i com a pensador. Som molt diferents. Tàpies és molt cerebral, i jo molt emocional. El seu gest és fruit d'una meditació, en canvi el meu art sembla com inevitable. Tàpies llegeix 3.000 llibres, jo només en necessito un i el rellegeixo 3.000 vegades. A Tàpies li agrairé sempre un consell sensacional que em va donar...

Jo havia d'exposar en una galeria de Barcelona. Però no ens posàvem d'acord: el galerista volia que hi portés obra antiga, i jo volia mostrar el meu treball més recent. Tàpies se'n va assabentar, em va trucar i em va dir: “No pateixis, home, més val ser cap de rata que cua de lleó”. Genial!

Mai m'he equivocat. Mai. L'error, la imperfecció, és part de l'obra. L'art crea bellesa. I a mi no em fa por ni la bellesa ni l'error. Quan es parla de bellesa en l'art contemporani, hi ha prejudicis, molts malentesos. Però és lògic: tots els tombants de segle són convulsos. Falten uns anys perquè es tornin a redefinir moltes coses. Utilitzem malament el vocabulari: per exemple, sembla que parlar d'ètica i moral sigui cosa de capellans. O la paraula museu, que ja no té sentit, s'ha desdibuixat. Vivim en una societat molt confortable en què tot ho han de fer els altres. Escolta: ser un artista és un privilegi, perquè tot comença i acaba amb tu. I avui és un moment molt interessant per crear.

L'art no està basat en els materials, sinó en les idees. Internet ha obert un nou camí. I formo part d'una generació que farem de pont.

Vaig deixar-ho córrer molts cops. Fugia i hi tornava. L'art no és un ofici, és un estat d'ànim. Estic d'acord amb Brancusi: l'important no és fer sinó estar en estat de fer. Llavors, diu ell, crees com un Déu, manes com un rei i treballes com un esclau. L'art té sempre un sentiment de nàufrag. Jo de jove tenia unes intuïcions, però no n'estava segur. La meva sort va ser descobrir el romànic: em va confirmar moltes coses. No sóc religiós, però m'obsessiona molt el sentit de l'ànima, perquè és la que fa que les coses vibrin.

Avui faig coses que era impossible que pogués fer als 30 anys. Cada dia t'entens millor a tu mateix, i tot t'ho prens menys seriosament. Ja no tinc aquelles crisis i alts i baixos brutals, ara me n'enric. Sóc bastant feliç. Jo no necessito psiquiatres! Però no em parlis de plenitud artística: el més important ho vull crear el darrer minut abans de morir. Mira Louise Bourgeois! Durant 40 anys va fer una obra discreta, i de cop va esclatar. Envellir és extraordinari: vas acumulant sediments de saviesa. Mai tornaria enrere. L'art és atzar. L'art és inevitable.

Dels poetes, molt més que dels artistes.

A mi em fa il·lusió que molta gent comparteix amb mi el mateix somni. Ara, també et dic que es confon el valor amb el preu. No és el mateix. Sóc un artista que interessa als altres artistes, i això m'omple molt.

Sempre he tingut els elements materials que necessito per crear. Fins i tot quan visitava els ferrovellers de tot Catalunya perquè no tenia ni un duro. Sóc un home d'una sort al·lucinant.

És el que m'ha abraçat i m'ha fet créixer i m'ha fet veure que pagava la pena persistir. Ni cultura germànica, ni cultura francesa. En la que em sento més còmode és en l'anglosaxona. Als Estats Units i a Anglaterra és on em sento més bé. I al Japó.