Cultura

Crítica

cançó

Redescobrir

Laura Simó i Francesc Burrull formen una parella de tres. Els uneix la professionalitat, l'ofici i el bon gust, però sobretot l'admiració i el respecte que senten per a un tercer element en concòrdia: Joan Manuel Serrat. Temps de pluja és el seu segon disc amb repertori serratià. L'encert en la tria de les cançons, les facultats com a intèrpret de Simó i el mestratge d'un Burrull al piano, que coneix les canonades de l'obra musical de Serrat –amb qui va treballar durant els anys 60 i 70 i va ser copartícip de clàssics, com en el seu primer disc de poemes de Miguel Hernández–, van permetre als assistents reviure un munt d'emocions.

Convé valorar l'elecció de recuperar el Serrat més poètic, tant en català com en castellà, a l'hora de musicar els versos de Foix –És quan dormo que hi veig clar– i del mateix Serrat –Cançó per a Joan Salvat Papasseit–, com també de Machado –Cantares, Retrato– i Hernández –Boca, El niño yuntero, Para la libertad–. De la mateixa manera que té un mèrit afegit el fet d'insistir sobre algunes de les peces no tan populars de la seva autoria, com ara 20 de març, Bon dia i el mateix Temps de pluja, que dóna títol al disc. Va resultar admirable constatar que totes les peces, i fins i tot les més conegudes –Temps era temps–, prenien nova vida tant en la forma de dir de Simó com de vestir-les musicalment Burrull. La claredat en la dicció i en l'expressió van contribuir al plaer de redescobrir i fins i tot revalorar uns originals que fan més explícita la grandesa del seu autor.

Laura Simó & Francesc Burrull
L'Auditori. 29 de gener.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.