Crítica
cinema
Els anys del ‘crack'
Els films de boxa tenen la necessitat d'utilitzar el ring com a gran espai dramàtic, com a lloc des del qual tot pot bascular, ja sigui el camí cap al triomf –Cinderella man–, cap a la derrota –Rocky–, cap a la decadència –Toro salvatge– o cap l'agonia –Million dollar baby–. The fighter de David O Russell és una pel·lícula de boxa basada en un relat real; la seva gran contradicció està en el fet que malgrat voler explicar una història de superació a partir dels combats, allò menys interessant és, sempre, allò que passa dalt del ring. No ens interessa gens saber si el protagonista guanya o perd el combat decisiu.
En canvi, si hem de fer justícia hem de dir que, en la seva perifèria, The fighter resulta excel·lent. Allò veritablement important és la història secundària sobre el món on ha crescut el protagonista i la forma com aquest univers configura de manera excèntrica tota la primera part. En les primeres imatges veiem com el germà del protagonista s'està convertint en centre d'un documental per a la cadena HBO. Ell es pensa que la seva resurrecció televisiva servirà per consagrar-lo com a vella glòria. La veritat, però, és una altra; allò que interessa als periodistes de la vida de Dicky Eklund és el seu mal viure, la fosca relació amb la seva mare i el món de les seves set germanes. Als espectadors ens passa una mica el mateix que als reporters de l'HBO. El que ens interessa no és la boxa sinó el curiós entorn irlandès que l'envolta i el paper que el crack va tenir com a droga de moda a l'Amèrica dels 80. Quan O. Russell parla de tot això, la pel·lícula és atrevida, iconoclasta i trencadora. Quan es centra en la tòpica història de redempció, perd tot interès.