Roca justiciera

Amb Trainspotting, Danny Boyle va donar la impressió de voler esdevenir una mena de Tarantino british, transformant una intriga sobre el submón d'Edimburg en una explosió de focs d'artifici que forçaven els modes de representació de la imatge cinematogràfica fins a límits inversemblants. Amb Slumdog millionaire, vam descobrir que Boyle també podia dur a terme aquesta violentació en el terreny moral, convertint la misèria en un espectacle absolutament mancat de referències tant ètiques com estètiques. Amb 127 horas, les seves mancances es posen al descobert més que mai: la història real d'Aron Ralston, un alpinista el braç del qual va quedar atrapat en una roca durant una excursió per les muntanyes d'Utah, es vol presentar com un tour de force sobre la soledat de l'home enfrontat a les forces de la natura malgrat que només es tracta d'una altra exhibició formalista de Boyle i, el que és pitjor, una faula reaccionària al voltant de la família, el pecat i la redempció.

Si Boyle fos Scorsese o Paul Schrader o, ja no diguem, Hitchcock o Robert Bresson, potser la seva pel·lícula hauria arribat a ser alguna cosa així com una odissea èpica al voltant de la culpa i el penediment com a condemna inherent a la condició humana. La proposta que ens presenta, al contrari, utilitza tota mena de trucs visuals (pantalla dividida, flashbacks al·lucinats, imatges distorsionades) per tal d'evitar quedar-se a soles amb el seu personatge, cosa que es mostra incapaç de fer. I el contingut d'aquests afegits transformen la paràbola en admonició: si vas d'excursió, no t'oblidis de tenir informats els teus pares d'on ets, ni de quedar bé amb la teva xicota, no sigui que una pedra justiciera et faci reflexionar respecte a això.