Contra els molins de vent

Al seu primer llargmetratge, El brau blau, Daniel V. Villamediana ja donava la clau del que podria ser la seva idea del cinema: una mena d'exercici ascètic cap a allò sublim, cap al que podríem considerar una mística de l'existència, reflectida en l'aventura solitària d'un torero sense brau, alguna cosa així com un samurai sense katana. La vida sublime es podria considerar alhora com una continuació, un perllongament i una ampliació dels elements que ja s'inscrivien en el primer film. D'una banda, l'ascetisme del discurs s'estén arreu per esdevenir una mena de road movie en la tradició d'El Quixot –hi ha alguna cosa del cinema d'Albert Serra— i dels grans místics espanyols, de Juan de la Cruz a Teresa de Ávila. D'una altra, aquest mateix desig d'interiorització pren la forma d'una pel·lícula lluminosa, exultant, que mostra la seva melancolia mitjançant una visió gairebé panteista del paisatge, els cossos, les veus.

Un dels encerts és partir del típic esquema de pel·lícula-sobre-la-memòria-històrica per tal d'anar més enllà, molt més enllà. La barreja entre documental i ficció, com passava a El brau blau, ni es nota: el cosí del director és el protagonista i fins i tot comparteixen l'avi, de qui es busquen les traces en un preciós viatge al sud, a Andalusia, on va anar a parar després de la guerra, però això no impedeix que tot plegat pugui veure's com una mena de continuació d'El sur, la pel·lícula de Víctor Erice, com una reflexió sobre unes terres la història de les quals és el relat d'una decadència. Malgrat tot, però, és com un petit poema d'exaltació de la vida, de la vida de veritat, i una joia del cinema espanyol recent: independent, desafiant, orgullosa.