La força de les petites coses

Un sociòleg podria aportar molts elements d'anàlisi, però per l'experiència viscuda hom té la sensació que la fortalesa d'una societat és proporcional a la força amb què les persones compartim els ideals. Tant li fa si parlem de grans aspectes de l'economia productiva com de detalls aparentment insignificants de la cultura popular. Quan el col·lectiu dibuixa un horitzó concret, quan la finalitat de totes les individualitats convergeixen en un objectiu comú, la societat avança convençuda, imparable, imbatible. No calen líders ni consignes. Les grans idees es basteixen amb moltes petites aportacions. Sovint anònimes, sempre fonamentals.

En l'ànima del Ricard, s'hi amagava un idealista que va fer gran el sentiment col·lectiu a través de la sardana. L'empresari bohemi, el botiguer artista, l'amic que amb les seves aportacions constants i el seu fervor personal va oferir fins a l'últim moment a través de Sabadell Sardanista el seu suport convençut a una passió compartida. Potser no vivim en temps ideals per a idealismes, i el sardanisme ho nota de primera mà perquè li costa obtenir els suports tàcits que, com el del Ricard, van fer la plaça més gran i la sardana més present. Al llarg de la seva vida, la cobla el va acompanyar en els dies més difícils i també en els més feliços. Fins i tot en el món ple d'intimismes retrobats que va crear en els darrers anys, la cobla era la música de fons, el ritme de les seves il·lusions. Tot i la seva introspecció, alguna cosa brollava dins seu quan sentia la melodia d'algunes sardanes i, molt especialment, Somni. Un doll de sentiments que no podia expressar amb paraules, però sí amb gestos que emanaven del seu esperit, recòndit, signes de la seva experiència vital, ferma, convençuda. El Ricard ja no hi és. La plaça és més petita; els ideals, més solitaris.