Música i arquitecte

No sé si la banda sonora que ha triat Julio Manrique per acompanyar l'obra de teatre L'arquitecte en els moments que conviden a reflexionar és cosa d'ell o ja venia donada per la posada en escena original de l'escocès David Greig. En tot cas, no importa, el fet és que el director català ha trobat les cançons idònies sense haver de recórrer a trampes instrumentals farcides de tòpics, ni frasejos de jazz classicot i desfasat. Escoltar el Common people dels Pulp, Boys don't cry de The Cure o una revisió femenina i melancòlica d'I wanna hold your hand dels Beatles, sense caure en el petardeig, és un luxe dins un espectacle dramàtic que va dirigit a tots els públics i gustos. Però sobretot The Smiths. Perquè la capacitat d'evocar una sensació de fracàs en la vida, que al cap i a la fi és el tema principal de l'obra, no l'aconsegueix ningú com Morrisey. Que grans van ser The Smiths… ¿Com pot ser que no siguin d'obligat estudi en qualsevol classe de música del segle XXI?

És un símptoma esperançador. M'agrada pensar que la nova generació de brillants directors i autors, com ara Manrique o Guillem Clua, pensen en la música amb el sabor d'un gurmet intel·ligent. Cosa que no es pot dir dels musicals que estan acaparant Barcelona.

No tenen res millor a oferir-nos que una edulcorada versió de Hair, un poti-poti del més ensucrat Mecano o la flor i nata de l'horterada dels 40 Principals? És necessari identificar teatre musical amb ballaruga de nens i nenes guapos/es amb el síndrome de Fama que canten melodies dignes de cantar a la dutxa? Si seguim en aquesta línia, el musical Mamma mia dels Abba serà un fenomen de culte i tot!