De bona gaita

A diferència del que passa als verds prats d'Irlanda o Escòcia, a casa nostra les gaites arrosseguen mala fama. La seva estridència, apta per als grans espais oberts, fa que molts l'associïn més al mal de cap i l'aspirina que no pas al plaer musical. A Galícia, com a Irlanda i Escòcia, les gaites també són molt presents en l'imaginari col·lectiu. Han omplert la plaça de l'Obradoiro en les festasses institucionals de Fraga, però també són un dels sons identitaris més estimats de la música tradicional, una música que té en el veterà grup Milladoiro un dels seus emblemes.

La banda va tancar dijous passat a l'Auditori de Barcelona la gira que celebra els seus trenta anys de trajectòria; tres dècades en què, a pesar dels canvis d'alineació, s'han mantingut com a referència, amb una concepció oberta de la música tradicional, duent-la al terreny subtil de la música de cambra, deixant-se endur per l'òrbita celta de l'Europa atlàntica, però estudiant alhora les influències que han arribat a Galícia al llarg dels segles pel camí de Sant Jaume. De tot això, i també de l'atac a la diversitat que assota cada vegada més l'Estat espanyol, en van parlar aquests gats vells a l'Auditori. També van agafar panderetes per atrevir-se a cantar (una faceta raríssima en aquest grup, que sempre s'ha basat en repertori instrumental) i van fer sonar delicades dues gaites, encaixant sense grinyolar entre mandolines, clarinets i flautes. I això, ja ho hem dit, no és ni gens fàcil ni gens habitual.