Dones Hoffmann

Amb les seves ambientacions variades i els seus episodis banyats de fantasia romàntica, Les contes d'Hoffmann convida a l'excés decorativista. Però l'obra mestra pòstuma d'Offenbach admet lectures despullades que subratllin la personalitat turmentada del protagonista. Fent de la necessitat virtut, Carles Ortiz signa un muntatge pràctic, reciclant idees d'aquí i d'allà per explicar la història amb claredat.

Si la Simfònica del Vallès va anar de menys a més (el cor segueix sent el punt feble de les produccions sabadellenques), el seu titular Rubén Gimeno es va mostrar més discontinu en la lectura d'una partitura problemàtica, aquí amb els fragments apòcrifs tradicionals. Hoffmann és un dels papers més esgotadors del repertori francès, per tant és comprensible que Javier Agulló arribés al límit de les seves forces. El centre té notable atractiu líric, però forçar l'agut pot portar problemes futurs. Amb un Svetozar Rangelov fent de dolent amb veu de dolent la part més positiva de la representació va ser l'equip femení. Van destacar l'Antonia de Maite Alberola, de mitjans impactants i cant efusiu, i el Nicklausse de Gemma Coma-Alabert, ambdues amb el millor francès a l'escenari. No gaire lluny va quedar la Giulietta (el paper menys lluït en l'edició tradicional) de Marta Valero, veu càlida i homogènia, mentre Saioa Hernández va arribar amb potència a l'estratosfera del paper d'Olympia, sense dissipar els dubtes de si els papers de soprano lleugera són els més adients.