La veritat de la mentida

El dissabte dia 19 de febrer es va estrenar, al Teatre Metropol, l'obra de Joan Cavallé Peus descalços sota la lluna d'agost, títol que suggereix una suau dolçor, però que amaga, dins el transcurs de la línia dramàtica, un episodi terrible, tremendament dolorós. L'obra presenta una tragèdia que l'espectador d'avui fàcilment identifica i clarament percep. L'obra, que ha obtingut dos guardons, el primer premi 14 d'Abril de Teatre i el premi de la Crítica Serra d'Or de Teatre, desenvolupa el complex camí que l'ésser humà ha de recórrer per mostrar tot allò que desitjava obliterar.

Una guerra civil –l'última, diu alguna vegada algun personatge de l'obra– va deixar unes restes humanes en un paratge aïllat. La insospitada troballa obre la necessitat de saber què havia passat, origina l'anhel de recordar. No obstant això, potser no és convenient saber-ho tot, potser mai no és oportú recordar-ho tot. Un dels personatges diu en un moment de particular tensió dramàtica: “No valia la pena saber la veritat, si tot seguit calia oblidar-la”. En un complicat joc dramàtic en què conviuen figures fantasmals del passat amb personatges del present dramàtic, en una sòlida, admirable, representació en què gairebé tots els elements escènics arriben a adquirir la categoria de símbols, la veritat únicament és concebible per a l'espectador. La veritat és massa dolorosa, massa dura per a aquells que van viure la fi de la Guerra Civil en un petit poble en què mai no havia passat res.

Peus descalços sota la lluna d'agost mostra tota l'aspror que un paratge llunyà amaga en un temps present. L'obra de Joan Cavallé proposa una tragèdia per al temps actual: què és preferible, la maledicció d'una veritat oculta o la tranquil·litat d'una silenciosa mentida? La particular significació d'aquesta tragèdia és que toca a l'espectador enfrontar-s'hi, viure-la. Els personatges de l'obra només són els encarregats de representar-la en tota la seva cruesa.

La profunditat de la tragèdia suscita en l'espectador altres preguntes: quins són els innocents i on és la innocència? Només les víctimes poden ser innocents? Els habitants del poble hi van intervenir silenciant els fets, hi van prendre part callant. Els morts són els que ara parlen, els que diuen la veritat de tot el que va passar.

Queda una última inquisició. L'espectador admet la crua, insofrible veritat que l'obra presenta, i l'admet, és clar, només com a espectador. A la vida real, fora de l'escenari i lluny del teatre, quina part de la tragèdia és humanament tolerable, dignament admissible? Potser la silenciosa, i convenient, mentida que permet continuar vivint? Potser la complicada, i compromesa, veritat que condueix al perill? Vida i literatura, com sempre, impossible l'una sense l'altra, però les dues mai juntes.