Escriure a les fosques

Fa poc, en un sopar amb altres escriptors, Rosa Font (Sant Pere Pescador, 1957) escoltava amb resignació un debat encès sobre la conveniència de fer promoció dels llibres a través de les xarxes socials i els recursos aparentment il·limitats que ofereix internet. Ella no la té pas, aquesta preocupació propagandista, no només perquè li fa força mandra, sinó perquè escriu poesia, recorda arronsant-se d'espatlles, i en aquest front, quina és la batalla que es guanya? Així que a taula escoltava en silenci, convençuda que la marginalitat pot ser un do, si estalvia tanta energia dispersada en els treballs publicitaris. El problema és que a vegades guanya premis, com el Carles Riba 2010 de poesia, i ha de sortir a fora, aprofitant la setmana de vacances de l'institut de Girona on fa classes, i intentar explicar el sentit del que ha volgut escriure procurant no assemblar-se al venedor que pica a la porta per col·locar un producte rar. Parla de la dificultat d'objectivar l'experiència de l'escriptura, però als poemes d'Un lloc a l'ombra, com a gairebé tots els seus llibres anteriors, la referència és sempre clara, mai críptica ni obscura, per més que invoqui l'emoció i el misteri. “Procuro fer un exercici de tensió amb la llengua per arribar al llenguatge primordial, aquell que permet representar emocions amb el màxim d'efectivitat i senzillesa”, explica aquesta poeta que ja en el seu llibre anterior, Des de l'arrel (Premi Rosa Leveroni 2008), havia fet una immersió en els orígens de la creació poètica, en la font mateixa de la paraula en el fang.

A Un lloc a l'ombra l'exploració és encara més notòria, amb el recurs plàstic d'aquesta ombra que és alhora “recer del jo, experiència de la nit, del pas del temps, del dolor i tot”, però que engendra també la llum, perquè per Rosa Font l'ombra és també “l'espai de la creació poètica”, el lloc on viuen les imatges. Tal com diu al diàleg de ‘Pedra', el primer poema de la quarta secció del llibre, i “potser el més abstracte” admet, “la paraula és muda i l'ombra es torna llum”. Aquesta dicotomia entre una mirada cap al món exterior, el més vistent i tangible, que pot expressar-se amb paraules, i el món interior, l'univers ocult d'allò que no es percep, senyoreja en tot el poemari com una reflexió sobre l'acte creatiu mateix, des de la primera secció, ‘Terra de nit', en què “el jo es despulla de tot el que és superflu” per retrobar-se només en l'essencial (“saliva de cuc, boca de llimac, em sé, / un bri cansat de fum, la cicatriu del foc”), fins a la darrera, ‘Vora el riu', que s'obre amb el combat que entaulen “la paraula que significa i la imatge que representa”. ‘Plaça d'en Caramany', la segona part del conjunt, serveix d'oasi per endinsar-se en el cromatisme, “les sensacions que arriben pels ulls”, adoptant com a pretext un espai central del seu poble d'origen que li serveix de trampolí per accedir a l'instant viscut (“Retorna'm a la nit il·luminada”, implora a ‘Entra'). De la mateixa manera que a ‘Dinou retrats i un autoretrat' se serveix d'imatges prestades (un quadre, una fotografia) per experimentar el goig de la mirada (“existeixes en l'ombra dels meus ulls”, declara a “Presència”) per reaprendre el món amb la ingenuïtat de l'infant, convençuda que la poesia, com afirmava Yeats, és una invitació a tocar o, com sosté ella, “una barreja d'innocència i experiència”. No és estrany que al llibre abundin les al·lusions a la ceguesa (“Què podries mirar si has vist / com cau la pluja a la teulada, / com s'inunda la casa / on has guardat la pell, el cos que encara estimes?”), però també a la força de la naturalesa, el desig de fusió amb la terra com un refugi necessari. “No és pas per buscar-hi cap sentit espiritual, sinó per aferrar-me a la seva força”, aclareix. “Em sento molt pròxima als arbres, això és tot, i a l'aigua, i a les pedres”.

L'espai de l'ombra és el de la dualitat entre imatge i paraula, però també el de la recerca del que Rosa Font defineix com ‘llenguatge-silenci', una paradoxa amb la qual vol fer evident el desig de “trobar una altra manera de mirar el món”. En aquest camí, ha tingut present una reflexió de la pensadora María Zambrano que subscriu amb passió, com qui descobreix una veu germana: “La paraula creadora és la que conté al mateix temps pensament i imatge, ritme i silenci, perquè llavors recupera el seu valor nuclear, essencial”.