cultura

l'entrevista

“Aquí encara tenim vigent la llei de secrets oficials”

Quin és el lligam d'un arxiu amb els drets humans?

Els arxius són llocs en els quals es conserva tota la documentació produïda pels organismes públics i privats. Molta d'aquesta documentació indica la manera de procedir dels governs. En casos de dictadures o governs repressius, si la poden utilitzar els ciutadans, pot servir perquè coneguin els fets succeïts al llarg dels anys, demanar que se'ls restableixi els béns que els van confiscar o demanar la restauració de la dignitat. Tenim el cas de Sud-amèrica, de totes les dictadures del con sud.

Quins projectes teniu a Sud-amèrica?

Un dels que estem fent, amb la col·laboració d'altres entitats d'Arxivers Sense Fronteres de Llatinoamèrica, és un projecte d'organització i accés dels arxius de les dictadures militars al con sud. Estem fent un cens dels arxius vinculats als organismes de les dictadures militars del con sud. A Llatinoamèrica hi ha molts arxius que ja han desaparegut. Amb gent del país, busquem, localitzem tots aquells arxius que pensem que estan vinculats a les dictadures militars i en fem un cens. Si sabem que existeixen és més difícil que els puguin destruir.

Teniu molts projectes de formació. En falta molta, encara?

Molta, i aquí també. És curiós per a una professió tan antiga com la d'arxiver, de molts segles. L'única manera de poder informar els ciutadans és tenir uns arxius ben organitzats. Una mica el contrari de l'època de Franco, en què no els interessaven els arxivers i tot ho acumulaven en dipòsits grans sense organitzar. Un arxiu desorganitzat és un arxiu que no es pot consultar ni treure'n informació. Un dels problemes que hem tingut a l'Estat espanyol sobre tota la gent que ha tingut represaliats de l'època franquista és que no han trobat la documentació perquè no estava organitzada.

On és més preocupant la situació?

Hi ha casos paradigmàtics, com ara el de l'arxiu de la policia nacional de Guatemala. El 2005 es va descobrir, per casualitat, un munt de paperassa que demostrava que la policia havia eliminat gent. En aquest arxiu hi hem posat molt de finançament diversos països per organitzar i classificar els vuit quilòmetres de documentació. Estan sortint noms de gent encara viva i els arxivers de Guatemala han rebut amenaces de mort. Per això envien una còpia digitalitzada als arxius de Suïssa, on ho conserven en un disc dur.

Quins projectes teniu a Catalunya?

De l'any 2000 fins al 2005 vam organitzar tota la documentació del bisbe Pere Casaldàliga. Hi ha documentació en relació amb mandataris del Brasil o d'altres, i també en defensa dels desvalguts. Hem fet còpies digitalitzades de la documentació, i una és a l'Arxiu Nacional de Catalunya. També fa una colla d'anys que estem treballant en la documentació produïda pels casals catalans, de Mèxic, Cuba, l'Uruguai i l'Argentina.

Avui, en matèria d'arxivística, ja hi ha prou consciència?

No, gens. La gent que ha necessitat la documentació perquè se li reconeguin uns fets ha vist que els arxius no estan organitzats i que és un problema de veritat. Aquí hi ha una altra cosa: venim d'una tradició en què qui ha accedit als arxius són historiadors, investigadors... Els ciutadans no hi van. Una altra cosa és que no hi ha gaire voluntat d'obrir-ho. En aquests moments molts països de Sud-amèrica han fet lleis per a l'accés als arxius públics. A Espanya no s'ha fet mai, això. Encara tenim vigent la llei de secrets oficials, que és franquista. No hi ha normes generals, com als Estats Units, de desclassificar informació cada x anys. Amb això potencien una transparència real.

Un arxiver sense fronteres, què pensa de Wikileaks?

La manera com han pogut arribar a aquesta informació no hauria d'haver passat mai, no és legal. Ara, sí que hi hauria d'haver molta més transparència. Hem vist com a partir de les filtracions de Wikileaks fins i tot s'han enderrocat governs. No s'ha fet com s'havia de fer, però és una victòria de la transparència. La informació és clau a l'hora de participar de les polítiques públiques.
Suposo que l'acció de les dictadures amb els arxius és premeditada?
En l'època franquista, l'única cosa que es va prioritzar va ser l'Arxiu de Salamanca. Van aplegar un munt de documentació de tot el que ells en deien la zona roja, i la van portar a Salamanca. Allà, policies es van dedicar a fer fitxes de les persones que estaven vinculades al règim republicà. Tenien tres milions de fitxes. Van utilitzar els arxius contra els ciutadans. Això sí que funcionava, i tenien ben organitzats els seus tres milions de fitxes. Per la resta, no van posar-hi ningú. Per tant, vam arribar a la democràcia amb un munt de feina per fer. De mica en mica s'ha intentat formar arxivers. Com els formes si no hi ha una llicenciatura? Els van formar a partir d'un màster d'arxivística, a partir del que hem impulsat les associacions d'arxivers. Hi ha molt poca formació en aquest sentit, perquè tampoc és una cosa que vengui. Què ha passat a d'altres països? N'hi ha hagut poca. Hem fet cursos de formació a molts llocs, des de les repúbliques bàltiques, vam anar a Sarajevo i a Mostar després de la guerra dels balcans, fins a Guinea Equatorial, al Marroc, a Sud-amèrica o també amb els sahrauís.
Els sahrauís tenen arxiu?
Tothom té arxiu. Un arxiu tu no el crees, sorgeix de forma natural i espontània. Vam anar cap allà i ens vam trobar que havien començat a organitzar la documentació de l'arxiu com si fos una biblioteca, de manera temàtica. Un altre projecte que estem fent és al Marroc. Vam anar-hi l'any 2004. A l'Ajuntament de Fes tenien el soterrani replè de documentació. Estava en vertical. Tocava fins al sostre. Un dels dipòsits, el d'urbanisme, era actiu. Si algú demanava documentació, hi havia allà un noi que anava remenant i aconseguia trobar algunes llicències d'obra. Vam buidar, amb ells, tots els dipòsits, els vam ajudar a classificar, a organitzar, a descriure. Hem format la gent, hi ha un equip de treball de cinc persones fix. Ara poden tenir mínimament un ordre. Ara sí que si algú demana una llicència d'obres, la troben de forma informatitzada i la poden servir.
En llocs en conflicte, com actueu?
Treballem en tot el que sigui la protecció i conservació del patrimoni documental. En segons quins països, vigilem, no anem a posar en perill ningú, cap cooperant. Intentem a anar països que siguin segurs. Ens van dir per anar a Palestina en un moment en què era molt complicat, ja s'havien destruït els arxius administratius de Ramal·là. Estàvem a punt d'anar-hi i al final vam decidir que era massa perillós. Ara tenim un projecte de cooperació amb l'arxiu nacional d'Algèria, on fem un projecte de formació. Els hem dit que si volen venir aquí, els rebrem.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.