Aute per sempre jove

Luis Eduardo Aute va viure tres mesos a Girona el 1965. No sabia res de la Girona grisa i negra quan en entrar per primera vegada a la caserna de la ciutat va perdre de cop la noció del color, fins al punt que a partir de llavors va deixar d'utilitzar els tons vius i clars als seus quadres, i durant molts anys ja només va poder pintar amb el gris i el negre. Els seus records d'aquella atmosfera depriment contrasten amb la imatge fantàstica que conserva de les estones que va passar creant a l'estudi que l'artista Antoni Varés li va llogar al barri vell, una casa amb un jardí preciós que es va convertir anys més tard en el bar L'Enderroc, tancat ja fa temps.

L'estada d'Aute a Girona pel servei militar va ser una experiència paradoxal. D'una banda, l'ambient de la caserna el va asfixiar, malgrat que es va estalviar moltes guàrdies perquè un militar li va encarregar una vintena de quadres amb escenes de batalles per omplir les parets del quarter. De l'altra, la ciutat, malgrat l'ofec cultural del franquisme, li va oferir estímuls artístics: va pintar obres per a una exposició als Estats Units, va veure al desaparegut cinema Orient pel·lícules que el van marcar (Cómo matar a la propia esposa, Me enamoré de una bruja...), va compondre cançons antimilitaristes que mai no ha gravat i va descobrir la Nova Cançó a l'aparador d'una botiga amb discos de Francesc Pi de la Serra, Raimon i Josep Maria Espinàs amb unes cobertes que el van impactar.

Quaranta-sis anys després, Aute va tornar divendres a Girona per oferir un recital a l'Auditori, a la mateixa Devesa on el 1965 va fracassar en tots els intents de seduir noies en múltiples passejades pel parc. Amb 67 anys, Aute va triomfar divendres a la Devesa com no ho va fer el 1965 sense les cançons.

En un recital de dues hores i tres quarts, amb molt poques concessions a qui esperava els clàssics del repertori, acompanyat d'un trio sobri, va evocar l'amistat amb Antoni Varés, va confessar les sensacions paradoxals que li desperta Girona a l'arxiu de la memòria, va parlar del temps de la infantesa a Gràcia i va revisar una extensa mostra de les seves peces més recents, especialment les de l'últim disc, Intemperie.

Decebut pel funcionament dels engranatges comercials del món de la música, Aute, molt poc temps després d'haver-hi entrat amb èxit, va decidir abandonar l'ofici de cantant el 1968 publicant un disc amb voluntat de testament artístic, 24 canciones breves. Llavors Aute escrivia cançons breus, tristes i d'una espiritualitat abocada a l'interior. Ara Aute escriu cançons llargues, més epicúries que estoiques i sovint d'una forta càrrega de denúncia de les injustícies socials. Les emissores de ràdio no programen ni les de llavors ni les d'ara. Però unes quantes de les del començament de la seva trajectòria i de les que va escriure entre els 70 i els 80 han arribat a ser molt populars. Aquest crèdit dóna a Aute llibertat per continuar parint cançons poc comercials i d'una notable densitat filosòfica. Divendres, a Girona, el públic va aplaudir sobretot les més conegudes, però va abandonar l'Auditori amb la percepció que Aute transita per la seixantena encara amb una veu sensual i amb molta inspiració a l'hora d'analitzar d'una manera original les contradiccions d'aquest començament de segle. Per sempre jove, creatiu i independent, respira a l'escenari el mateix esperit amb què va tornar a publicar discos quan el 1972 l'escriptor José Manuel Caballero Bonald, treballant de productor per a Ariola, el va convèncer perquè gravés el que li vingués de gust, quan en tingués ganes, de la manera que li semblés més indicada. Lliure i en pau.